Puerto Rico: a cent anys de 1898
PUERTO RICO: A CENT ANYS DE 1898
Rafael Bernabé
Algun dia l’any 1898 es convertirà en tan sols una simple data històrica. De moment, a Puerto Rico continua essent quelcom més intens: un problema plantejat, una agenda incompleta, una ferida oberta. El centenari de la guerra hispanoamericana, de la intervenció cubana i de la invasió de Puerto Rico pel EUA –més enllà dels gestos oficials del règim colonial- serà a Puerto Rico motiu de reflexió, de protesta, en cap cas de celebració.
De les tres colònies (Cuba, Filipines i Puerto Rico) arrabassades pels EUA a l’imperi espanyol en a guerra de 1898, Puerto Rico era la que per aquella data no havia aconseguit organitzar una guerra d’independència. Un segle després és la que encara no s’ha lliurat del règim colonial que s’inaugurà el 1898.
Els independentistes porto-riquenys havien estat, però, els pioners del projecte d’una Confederació Antillana. No solament això: havien practicat aquesta solidaritat antillana des del treball de suport a Amèrica Llatina, fins la feina incansable de Betances a París –com a representant dels revolucionaris cubans- passant per la participació en la guerra a la mateixa Cuba. D’aquesta tendència sorgiran les advertències més primerenques davant l’amenaça d’una intervenció nord-americana, que, en cas de fer-se, tancaria el camí cap a una vertadera independència i bloquejaria el projecte d’una confederació caribenya. El segle XX ha confirmat totes les pors dels revolucionaris porto-riquenys.
Per a uns altres la lliçó seria dolorosa. No hi ha cap dubte que el 1898 va despertar inicialment grans esperances en diversos sectors de la societat porto-riquenya. No hi ha cap dubte que l’autoritarisme de l’antic règim espanyol va assegurar que pocs lamentessin la seva marxa. No era, en tot cas, els EUA una república democràtica? No havia sorgit d’una revolució anticolonial? No era, en tot cas, la terra del granger, de la iniciativa, de la igualtat d’oportunitats?
Des del mateix 1898 començaria a desplegar-se l’engany. De 1898 a 1900 es manté a l’illa un govern militar. Després, en el 1900, s’estableix un govern obertament colonial. Darrere de la república es comença a detectar l’imperi; darrere de la democràcia la igualtat d’oportunitats, el poder dels grans monopolis econòmics; darrere de la promesa desenvolupament econòmic, la subordinació de l’economia illenca a les necessitats de l’economia i del gran capital nord-americà; darrere dels ideals de Jefferson, el latifundi i el monocultiu de sucre.
Així, una figura com la de Matienzo Cintrón explicaria les etapes de la seva desil•lusió amb la república del Nord: “Abans crèiem que la llibertat es podia aconseguir sense vosaltres. Després vam creure que es podia aconseguir amb vosaltres i sense vosaltres. Avui creiem que la vertadera llibertat... no es pot aconseguir amb vosaltres, sinó sense vosaltres, potser contra vosaltres”.
Cent anys després, què es discuteix en el país? Com superar el règim colonial. Com reorientar l’economia a les necessitats del país. Com resistir-nos a l’entrega, implicada en les polítiques de privatització neoliberals, d’empreses i sectors clau al capital transnacional. Com establir una nova relació amb la natura, després que el capital la sotmetés al monocultiu unilateral de canya, per després quasi matar l’agricultura i reemplaçar-la per una urbanització i semi-industrialització particularment desarticulades i destructives.
Cap d’aquests problemes no té solució fora d’un projecte d’unitat caribenya: des del Carib mateix fins aquest altre i mateix Carib que viu i lluita en el Nord. Cap argument contra la independència de Puerto Rico s’empra més que la difícil situació que viuen els pobles independents de la regió. No es pot respondre a aquest argument si no és vinculant la conquesta de la independència de Puerto Rico a la lluita dels oprimits i les oprimides d’Amèrica Llatina per una nova independència.
Fer passos en aquesta direcció és la millor forma de recordar la data del 1898.