La Pàtria Gran és memòria i esperança
La Pàtria Gran és memòria i esperança
Eduardo Galeano
La desmemòria / l
Estic llegint una novel•la de Louise Erdrich. En un moment donat, un besavi troba el seu besnét. El besavi és un vell xaruc (els seus pensaments tenen el color de l'aigua) i somriu amb el mateix somriure beatífic del seu besnét acabat de néixer El besavi és feliç perquè ha perdut la memòria que tenia. El besnét és feliç perquè no té, encara, cap memòria. Vet aquí, penso, la felicitat perfecta. J0 no la vull.
La desmemòria / 2
La por asseca la boca, humiteja les mans i mutila. La por de saber ens condemna a la ignorància; la por de fer ens redueix a la impotència. La dictadura militar, por d'escoltar, por d'opinar, ens va convertir en sord-muts. Ara, la democràcia, que té por de recordar, ens fa emmalaltir d’amnèsia; però no fa falta ser Sigmund Freud per saber que no hi ha cap catifa que pugui amagar les escombraries de la memòria.
El riu de l'oblit
La primera vegada que vaig anar a Galícia, els meus amics em van portar al riu de l'oblit. Em van explicar que els legionaris romans, en els temps imperials, havien volgut envair aquestes terres, però que d'aquí no havien passat: paralitzats pel pànic, s'havien detingut a la vora d'aquest riu. I no el van arribar a travessar mai, perquè aquell que creua el riu de l'Oblit arriba a l'altra riba sense saber qui és ni d'on ve.
J0 estava començant el meu exili a Espanya i vaig pensar: si amb les aigües d'un riu n'hi ha prou per esborrar la memòria, que passarà amb mi mateix, resta de naufragi, que vaig travessar tot un mar? Però jo havia estat recorrent els poblets de Pontevedra i Orense, i havia descobert tavernes i cafès que es deien Uruguai o Veneçuela o Mi Buenos Aires Querido i cantines que oferien graellades o arepas, i pertot arreu hi havia banderes de Peñarol i Nacional i Boca Juniors, i tot això era degut als gallecs que havien tornat d'Amèrica i sentien, ara, la nostàlgia al revés. Ells havien marxat dels seus pobles, exiliats com jo, encara que els hagués atrapat l'economia i no la policia, i al cap de molts anys havien tornat a la seva terra d'origen, i no havien oblidat mai res. Ni a l’ anar-se’n, ni quan hi eren, ni al tornar: no havien oblidat mai res. I ara tenien dues memòries i dues pàtries.
El sistema
Els funcionaris no funcionen
Els polítics parlen però no diuen res.
Els votants voten però no elegeixen.
Els mitjans d'informació desinformen.
Els centres d'ensenyament ensenyen a ignorar
Els jutges condemnen les víctimes.
Els militars estan en guerra contra els seus compatriotes.
La policia no combat el crim, perquè estan ocupats en cometre'ls.
La bancarrota se socialitza, els guanys es privatitzen.
Es més lliure el diner que no pas la gent.
La gent està al servei de les coses.
Les tradicions futures. Només hi ha un lloc on l'ahir i l'avui es troben, es reconeixen i s'abracen, i aquest lloc és demà.
Sonen molt futures certes veus del passat americà molt llunyà. Les veus antigues, posem per cas, que encara no diuen que som fills de la terra, i que la mare no es ven ni es lloga. Mentre plouen ocells morts sobre la ciutat de Mèxic, i els rius es converteixen en clavegueres, els mars en abocadors i les selves en deserts, aquestes veus porfidiosament vives ens anuncien un altre món que no és aquest món enverinador de l'aigua, el sol, l'aire i l'anima.
I també ens anuncien un altre món possible les veus antigues que ens parlen de comunitat. La comunitat, la forma comunitària de producció i de vida, és la més remota tradició de les Amèriques, la més americana de totes: pertany al temps immemorial i als primers pobladors, però també pertany als temps que vénen i pressenten un nou Món. Perquè en aquestes terres no hi ha res menys forani que el socialisme. Forani és, en canvi, el capitalisme: com la verola, com la grip, va venir de fora.
La cultura del terror
L'extorsió,
l'insult,
l'amenaça,
la trompada,
la bufetada,
la pallissa,
el fuet,
el quarto de les rates,
a dutxa freda,
el dejuni obligatori,
l’àpat obligatori,
a prohibició de sortir,
la prohibició d'opinar,
la prohibició de fer el que sentim
i la humiliació pública
són alguns dels mètodes de penitencia i tortura tradicionals en la vida familiar Per a càstig de la desobediència i escarment de la llibertat, la tradició familiar perpetua una cultura del terror que humilia la dona, ensenya els fills a mentir i contagia la pesta de la por.
"Els drets humans haurien de començar a cada casa", em comenta, a Xile, Andrés Domínguez.
L'aire i el vent. Vaig pels camins com l'ase de Sant Ferran, una mica a peu i una mica caminant. A vegades em reconec en els altres. Em reconec en els que restaran, en els amics abrics, bojos galants de la justícia i bestiola voladora de la bellesa i altres ganduls i mal entretinguts que hi ha per aquí i que aquí seguiran, com també seguiran les estrelles de la nit i les onades del matí. Llavors, quan em reconec a través d'ells, jo sóc aire aprenent a saber estar enmig del vent.
Quan jo ja no hi sigui, el vent hi serà, hi continuarà essent.
Zumbí
Profunditat del paisatge, fons de l'ànima. Zumbí fuma en pipa, amb la mirada perduda en les altes pedres roges i en les grutes obertes com ferides, i no veu que el dia neix amb llum enemiga ni veu que els ocells fugen, espantats, en bandades.
No veu que arriba el traïdor. Veu que arriba el company Antonio Soares, s'aixeca i l'abraça. Soares li enfonsa diverses vegades el punyal a l'esquena.
Els soldats claven el cap a la punta d'una llança i la porten a Recife, perquè es podreixi a la plaça i els esclaus aprenguin que Zumbí no era immortal.
Palmares ja no respira. Aquest espai de llibertat obert a l'Amèrica colonial havia durat un segle i resistit més de quaranta invasions. El vent s'ha emportat les cendres dels negres de Macacos i Subupura, Dambrabanga i Obenga, Tabocas i Arotirene. Per als vencedors, el segle de Palmares es redueix a l'instant de les punyalades que van matar Zumbí. Arribarà la nit i no quedarà res sota les fredes estrelles. Però què sap la vigília comparat amb el que sap el somni?
Els vençuts somien amb Zumbí; i el somni sap que mentre en aquestes terres un home sigui amo d'un altre home, el seu fantasma no desapareixerà. Anirà coix, perquè Zumbí era ranc per culpa d'una bala; anirà amunt i avall i coixejant lluitarà en aquestes selves de palmeres i en totes les terres de Brasil. S'anomenaran Zumbí tots els caps de les incessants rebel•lions negres.