La crisi no és un desastre natural
La crisi no és un desastre natural
La crisi als mitjans de comunicació
Joan Canela
<p>“Arquitectes: una professió amenaçada per la crisi”, “La crisi obliga més famílies a renunciar a les vacances d'estiu”, “Escoles bressol clausurades per la crisis”, “La mobilitat torna a caure a Barcelona a causa de la crisi”, “Els països rics ja acumulen 48 milions d'aturats per la crisi”, “La crisi no passa per Son Banya, que manté 47 punts de venda de droga” i fins i tot estem “Més grossos per la crisi econòmica” i “El Papa endarrereix la seva tercera encíclica a causa de la crisi econòmica”. Tots aquests són titulars recents extrets de la premsa dels Països Catalans i s'han convertit en un veritable mantra a l'hora d'explicar o justificar qualsevol fet.</p>
<p>La crisi és la causa i origen de pràcticament tot el que passa, però quina és la seva causa i origen? Què és la crisi, què la generada, a qui perjudica i a qui beneficia? Les respostes a aquestes preguntes ja són més difícils de trobar als mitjans, que prefereixen presentar-la com si és tractés d'un desastre natural, neutre i sols atribuïble a la casualitat o la mala sort. Per això, denuncia l'economista Miren Etxezarreta, és habitual també l'ús de metàfores com “tsunami financer”, “tempesta econòmica” o “terratrèmol borsari” a l'hora d'explicar notícies econòmiques que, potser, seria més acurat definir-les utilitzant vocabulari policial. Aquesta és la proposta que el periodista estatunidenc Matt Taibbi fa al seu llibre “Griftopia”, quan proposa anomenar “estafa” a la “crisi”. Així, segons Taibbi, els titulars ressenyats abans s'haurien de llegir com “Arquitectes: una professió amenaçada per l'estafa” o “L'estafa obliga més famílies a renunciar a les vacances d'estiu”.</p>
<p>Per que, i aquest és el punt clau de la crítica d'Etxezarreta o Taibbi, la crisi no és un fenomen natural que hem de patir per la nostra mala sort i ni tan sols és una culpa col·lectiva a purgar per “haver viscut per sobre les nostres possibilitats”, sinó que és el resultat d'una sèrie d'accions concretes de persones i entitats concretes acompanyades d'unes polítiques públiques –per acció o omissió- concretes. Per saber quines són no cal, ni tan sols, acudir a textos d'economia crítica o mitjans alternatius. Qualsevol hemeroteca serveix per recordar que el 2008 es va celebrar a Washington una cimera del G20 amb l'objectiu de “refundar el capitalisme” i “regular els mercats” als que es culpava d'haver provocat, amb la seva avarícia, el desastre financer que llavors tot just començava a afectar l'economia real. Algú tan allunyat de posicions esquerranes com el llavors president francès Nicolas Sarkozy clamava contra “l'autorregulació”, el “laisser faire” i “els sous i beneficis dels executius financers”. Entre les propostes que hi havia sobre la taula figuraven les taxes sobre les transaccions financeres, l'eliminació dels paradisos fiscals, el control i transparència de les agències de crèdit i reforçar els sistemes regulatoris estatals entre d'altres. En resum, incidir en les causes que van provocar la crisi per aconseguir que aquesta fos com més breu possible i evitar que aquesta pogués tornar a succeir.</p>
<p>Quatre anys després s'han reformat les legislacions laborals, els sistemes de pensions, els subsidis d'atur, les ajudes contra la pobresa, les subvencions a sectors econòmics emergents, els sistemes públics de salut i ensenyament, la contractació de personal públic o les regulacions de sectors econòmics d'allò més divers. Sempre “per culpa de la crisi” i per “resoldre la crisi”, però no s'ha abordat cap dels primers objectius que s'havien fixat el 2008 i els mercats financers no sols continuen tan desregulats i fora de control com abans, sinó que alguns dels responsables de les empreses que van desencadenar la crisi per la seva “cobdícia” –per mantenir el terme emprat per Sarkozy- ocupen avui càrrecs de responsabilitat a força governs i institucions públiques europees i estatunidenques.</p>
Joan Canela, redactor de Mèdia.cat