La cara indígena d’Amèrica

Xavier Albó

Hi ha una visió d’Amèrica que és diferent de les convencionals, que té les arrels molt abans de 1492, i que ens recorda que ja hi havia pobles i societats amb estructura pròpia, la història dels quals, d’una o altra manera, ha seguit fins avui, tot i que està marcada, òbviament, pel que va succeir a partir de 1492. Aquesta “altra cara d’Amèrica”, amb les arrels en el passat i les manifestacions en el present, és la que volem presentar aquí.

Alguns dels grans llegats de la humanitat provenen d’aquest continent, sobretot de la regió andina (Chimú, Tiwanaku, Twantinsuyu-Inca) i de Mesoamèrica (Maia, Asteca-Náhuatl...). En un grau menor, hi ha altres societats i cultures a cada lloc. Els seus, de vegades, s’han perdut. Altres han passat al patrimoni de la humanitat. La societat mundial seria diferent ara, si aquestes civilitzacions no haguessin existit; i també seria diferent si no se’ls hagués tallat el seu desenvolupament de cop.

Hi va haver innumerables pobles, cadascun d’ells amb les seves particularitats, arreu del continent: una infinitat de societats a les zones baixes de la selva, a tota la perifèria de les “grans civilitzacions”. En conjunt, Amèrica tenia una demografia relativament forta, comparable amb la d’altres parts del món. Eren pobles amb la seva pròpia organització i identitat, la seva pròpia tradició, saviesa i cosmovisió en tots els ordres: econòmic, social, religiós, artístic... No eren les masses amorfes que ens pinta la història oficial.

Des de la perspectiva d’aquelles societats ja establertes, l’arribada dels espanyols, portuguesos i altres europeus fou vista, sens dubte, com una invasió, i més dura que les que ja s’havien produït anteriorment entre els diversos pobles del continent. Però la invasió i la subsegüent conquesta-colonització, va tenir diferents impactes segons les regions, per les diverses característiques de les societats preexistents, i perquè els seus diferents recursos atreien de diferent manera els interessos dels invasors. Distingirem diverses situacions, que segueixen essent actuals:

Els pobles simplement acabats o extingits.

Alguns pobles més dèbils no van poder sobreviure a l’impacte, per exemple a la regió del Carib.

El colonialisme intern.

Aquesta situació fou la més corrent a les regions de les grans civilitzacions, fins avui.

Els invasors buscaven riquesa, sobretot or i argent; més mà d’obra per explotar-la i una agricultura subsidiària per a sostenir tot l’anterior. Això va suposar uns nous nivells d’explotació desconeguts anteriorment. Desbaratant la base econòmica de subsistència de les poblacions conquerides, es va iniciar un procés ràpid de despoblament, de tal manera que el continent no va recuperar els nivells precolonials fins al segle XIX.

La població originària de les regions centrals va mantenir moltes de les seves arrels en la forma de vida: en l’organització econòmicosocial, en les creences, etc. Això va passar principalment a les regions rurals, on, fins avui, la dominació per part de les elits dominants és més indirecta.

Les bosses i petits mosaics.

A diversos llocs d’antigues civilitzacions, com per exemple algunes parts de Mèxic i altres parts més perifèriques (els Páez de Colòmbia, els Maputxes de Xile, els Navajos als EUA, els Miskitos a Nicaragua, etc.), segueixen existint enclavaments regionals que mantenen la seva identitat pròpia, tot i que se senten cada vegada més encerclats per les noves societats i per les economies dominants. Solen ser àrees de conflictes importants i, fins i tot, genocidis. Els casos més desesperats són els dels pobles “relíquia”, alguns d’ells amb tan sols unes desenes de supervivents; o amb pocs milers escampats per la regió amazònica. En alguns casos han estat caçats com si fossin animals salvatges, o els han eliminat simplement enverinant els rius, abocant-hi insecticides des d’avions. En molts plans oficials la seva existència és simplement oblidada i els seus territoris es consideren terres ermes.

Aquestes poblacions, en conjunt, són “pobles testimoni”, que mantenen fins avui dia les arrels més profundes del continent. Són més de 40 milions (més del 90% de la població ameríndia), concentrats principalment a l’Equador, Perú, Bolívia, Mèxic i Guatemala.

Molts d’ells han redescobert recentment la seva identitat pròpia. Són pobles que ja no volen morir com a tals, que no es resignen a la simple “assimilació” que els transformaria en proletaris desarrelats. Alguns d’ells mantenen viva a la memòria la lluita des del passat colonial (per exemple, el moviment katarista de Bolívia, anomenat katarista en record dels Katari, indis herois d’un aixecament colonial). Cada vegada són més les organitzacions d’aquests pobles i les federacions que n’aglutinen diverses, per exemple, CRIC (Páez), Ecuarrunari (diversos grups d’Equador), Confederació de l’Amazònia Peruana, Consell Indi del Brasil, Katarisme de Bolívia...

En aquests grups està viva la doble problemàtica d’una lluita de tipus classista (contra els seus explotadors, sobre tot econòmics) i al mateix temps nacionalista (en el sentit de poble-ètnia; no estat) anticolonial. En la mesura que aquests dos elements es combinen en la lluita, tenen més força i poder de convocatòria. Però de vegades s’oblida una de les dues dimensions, i es debiliten.

(Passem per alt la consideració d’altres grups importants, com ara els europeus acabats d’arribar ja des de 1492, els negres, els asiàtics... i exposem secundàriament un últim grup).

El mestissatge racial i cultural.

Des d’un principi es van produir moltes mescles entre aquests diversos tipus de poblacions i societats. A la fase inicial hi va haver molta mescla biològica, fruit d’unions generalment il.legítimes i freqüentment abusives entre blancs i índies. Poc després, quan s’havia ben establert l’estratificació social de les diverses “castes”, s’afegí també el simple mestissatge cultural. També és freqüent el mestissatge negre-blanc.

En alguns casos tot aquest procés ha marcat d’una manera molt forta la identitat d’algun país. El cas més típic és, potser, Paraguai, on la gran majoria de la població parla tant el castellà com el guaraní. En d’altres casos el procés ha anat portant a una cultura d’estil més castellanitzant: per exemple Colòmbia (malgrat les seves arrels “Chibchas”, de les quals hi seguia existint bosses importants fins al segle XIX) o a El Salvador (on al segle XX hi va haver una massacre de 30.000 indis).

Als llocs on s’ha anat perdent la identitat ètnica originària (per la influència de poblacions immigrants, per mestissatge cultural o per altres raons) passa a un primer pla la problemàtica de tipus socioeconòmic, tot i que aquesta està naturalment present en tots els casos i situacions semblants, com ara la falta de terres, abusos d’intermediaris, etc.

Amèrica Llatina té, sens dubte, molts trets comuns, com ara l’impacte europeu “llatí”, la pobresa derivada, en gran manera, de la situació de dependència davant els EUA (“el dolent d’Amèrica del Sud és que és del nord”, Perich), però en aquesta unitat hi ha, al mateix temps, un gran mosaic de diferències d’un país o regió cap a un altre. El mateix problema comú té molts rostres locals, fruit d’històries molt diferenciades.