LA BOGERIA NUCLEAR

Jesús María Alemán

Eren les 8,15 hores del 6 d'agost del 1945. El pilot Paul Tibbets, a bord del seu avió Enola Gay, llençà sobre Hiroshima la bomba batejada com a Little Boy. Una resplendor gegantina encegà la tripulació. La història de la humanitat quedava dividida en dues. Havia començat la bogeria nuclear. Els nord-americans anunciaren al món: «La força d'on extrau la seva força el sol ha estat llançada contra els que encengueren la guerra a l'Orient». Hiroshima s'havia convertit en un gegantí forn i la radiació nuclear havia destruït tot senyal de vida en un quilòmetre. A Hiroshima moriren 100.000 persones, la gran majoria civils, i 20.000 més moriren aviat radiades després d'una cruel agonia. Tres dies després, els nord-americans llançaren la Fat Man sobre Nagasaki. La llengua de foc també allà fou implacable. El nombre de morts superà els 30.000 i foren més de 40.000 els ferits condemnats a una mort lenta. Però, sobretot, quedava greument afectada la consciència moral de la humanitat. Es lícit qualsevol mitjó per aconseguir un fi? Pot la ciència posar en marxa dinamismes que després s' escaparan de les seves mans i difícilment podrà l'home controlar.

L'1 de juliol de 1968 s'obria a la firma de «tots els estats del món» el Tractat de No-proliferació d'Armes Nuclears. Es pretenia prevenir una més gran disseminació d'aquestes armes fora de l’àmbit de les llavors potencies nuclears: EUA, la URSS, França, Gran Bretanya Xina. Una mica més d'un quart de segle més tard es viu una situació insòlita. Quan la fi de la Guerra Freda ha portat la possibilitat de reducció dels arsenals nuclears de les superpotencies, la inseguretat ha crescut perquè altres països estan en el llindar nuclear: Corea del Nord, Israel, Índia, Pakistan i Sud-àfrica almenys. És més, la URSS s'ha desintegrat i ja no és possible garantir el control de l'arsenal nuclear que posseïa, escampat no sols per Rússia, sinó per Ucraïna, Bielorússia i Kazajstan. Per altra part, la destrucció de les armes nuclears s'ha demostrat com molt més difícil que la seva producció. I els arsenals nuclears, tant com l'energia que s'utilitza amb fins pacífics (distinció per altra banda molt difícil de mantenir), constitueixen un dels grans maldecaps pel medi ambient. La distensió Est-Oest no ha acabat amb el perill nuclear. L'opinió pública no es pot desmovilitzar davant de la bogeria. Però els efectes d'aquell procés que va començar fa cinquanta anys va més enllà del seu poder mortífer directe. Són igualment devastadores a altres nivells.

La producció d'armes de destrucció massiva ABC (atòmiques, bacteriològiques, químiques) donà la senyal de sortida a una insensata cursa d'armaments. Sols les càrregues nuclears sumaven 16.000 megatons el 1982, és a dir, tenien la capacitat de destruir dotze vegades el planeta. Tots els explosius junts de la Segona Guerra Mundial sumaven 3 megatons i eren suficients per produir la mort a 50 milions de persones. Però aquesta amenaça mortal emmagatzemada en la cursa d'armaments era tan impactant que podia amagar una altra mort molt més certa: la que produïa i segueix produint la recessió dels recursos de la humanitat de les despeses socials per fer-los servir en despeses militars. En els anys 80 el cost militar mundial era d'un bilió de dòlars, és a dir, el pressupost de defensa era superior a la inversió de tots els països en desenvolupament per l'educació i per la salut de 3.600 milions d’habitants. El cost mitjà anual per soldat era de 20.000 dòlars, mentre que per escolar era de 40 dòlars, per cada 100.000 habitants hi havia en el món 560 soldats i sols 85 metges. Es compren que el Vaticà II afirmés: «la cursa d'armaments és la plaga més gran de la humanitat i perjudica als pobres de manera intolerable.» (GS 81)

L'estratègia de la guerra prengué a la vegada un camí inèdit que després s'aguditzaria. Fins a la Segona Guerra Mundial s'havia pogut distingir entre combatents i no combatents. Formava part de l’ètica de la guerra (expressió paradoxal) no atacar civils indefensos i les pèrdues que patien com a molt podien considerar-se com efectes col•laterals, no buscats, d'un enfrontament entre combatents. A partir d'ara, la destrucció massiva de civils forma part de la mateixa guerra i és buscada directament. És molt més fàcil i menys exposat pels militars matar civils. Trist i últim exemple d'aquesta tàctica immoral és el cas de l'antiga Iugoslàvia, on el més gran nombre de víctimes són civils desarmats i no pas militars.

Finalment, Hiroshima i Nagasaki indiquen una època de pau basada en el terror, en l’estratègia que es dirà «Mútua Destrucció Assegurada». Es pot dir que hi ha pau en una humanitat aterrada? Serà cert que la seguretat física dels homes exigeix sacrificar la seva salut psicològica? Es la pau un concepte negatiu? No la podem acceptar. La pau, el «shalom» bíblic és una plenitud de vida que es basa en la justícia, la llibertat i en l'amor, que busquem junts i no pas uns contra els altres. Albert Einstein, les teories del qual revolucionaren la ciència i que tingué una enorme lucidesa per entreveure la seva capacitat destructiva, afirma: «Hem de descobrir una altra manera de pensar si volem que la humanitat sobrevisqui». I Pere Arrupe, testimoni atònit de la primera explosió nuclear al Japó, quedà definitivament marcat per ella. D’allà trauria forces per la seva insistència profètica: l'anunci de la fe i la promoció de la justícia van inseparablement juntes. No és un disbarat després del trauma sinó el cor de l'evangeli.

Jesús María Alemán, Saragossa