Estrangers? Immigrants? Tanmateix ciutadans, persones!
Estrangers? Immigrants? Tanmateix ciutadans, persones!
Xavier Besalú
Una nació, en el sentit clàssic del terme, és una comunitat que ocupa un territori determinat i que compareteix una llengua, una tradició cultural i una història comunes i que compta amb un seguit d’;institucions que regulen l’espai públic.
Aquesta identitat nacional i cultural compartides han estat un poderós instrument de cohesió social i política, que ha anat substituint les antigues solidaritats locals, de classe, ètniques o religioses.
Catalunya encaixa perfectament en aquest esquema. Però Catalunya, com la gran majoria de les societats occidentals ha esdevingut (i no pas fa pocs dies, ara ens n’hem adonat!) una nació multicultural, en la mesura que, dins d’un mateix territori hi conviuen persones i col.lectius amb llengües, històries, tradicions i cultures diferents, que comparteixen, no obstant, un projecte social i cultural i alguns referents polítics i comunitaris.
De sempre, en les nacions democràtiques, compatibilitzar els drets individuals i els drets nacionals (és a dir, territorials, històrics, comunitaris) ha estat conflictiu i la negociació i els ajustaments entre els uns i els altres ha estat i és permanent. Els drets dels grups i instàncies intermèdies (familiars, ètnics, religiosos, lingüístics, etc.) introdueixen nous elements de complexitat i de tensió, que novament caldrà gestionar i regular a través de la negociació i el pacte permanents.
La nació contra els drets humans?
Els Estats-nació diferencien entre nacionals i estrangers, en funció de la identificació nacional i comunitària de les persones, i entre ciutadans i no ciutadans (metecs, esclaus o, actualment, immigrants), si fem referència als drets civils, individuals i col.lectius. Sovint, però, una i altra diferenciació se superposen.
Aquesta distinció, que és una prerrogativa discrecional dels Estats, és un element d’exclusió d’enormes conseqüències pràctiques: només podran exercir plenament tots els drets individuals, socials i polítics, només podran beneficiar-se de la protecció pública, els qui pertanyin a la comunitat nacional i posseeixin, doncs, la condició de ciutadans.
Des de la perspectiva nacional estricta, l’estranger, l’immigrant, és sempre un estrany, una amenaça. Tant per a la pròpìa identitat (d’aquí que es vulguin establir els anomenats "llindars de tolerància" i que s’exigeixi dels estranys la seva total assimilació o la seva marginació social) com per al propi benestar (i d’aquí que es vulgui decidir unilateralment sobre el nombre, la procedència i el temps d’estada dels immigrats).
Totes aquestes reaccions i actituds són absolutament contràries a l’esperit i a la lletra dels drets humans, que són, per definició, universals i independents de sexe, ètnia, nacionalitat i condició.
És admissible privar els no nacionals de determinats drets? La solidaritat entre les persones ha de passar forçosament pel sedàs de la nacionalitat? La ciutadania ha de ser una concessió graciosa i discrecional dels Estats? És just el principi "primer els de casa", que mou la major part de les nostres accions i omissions, independentment de les condicions en què es trobin els qui no són "de casa"?
Tota persona, un ciutadà
Si la ciutadania és la condició necessària per a l’exercici real dels drets humans, és imprescindible que els Estats i les nacions atorguin la nacionalitat (la doble nacionalitat) a totes les persones que resideixen al seu territori. Sense aquest reconeixement totes les apel.lacions a la solidaritat i als drets humans no seran sinó declaracions retòriques, manifestacions hipòcrites, que emmascaren la discriminació i la xenofòbia estructurals.
A la vista de com han anat les coses, al costat del dret a l’emigració, reconegut explícitament en la declaració universal dels drets humans, caldrà afegir-hi el dret a la immigració, perquè l’un implica l’altre i la mancança del segon converteix en paper mullat el primer. Ningú és un emigrant permanent, tothom emigra cap a algun lloc.
Per altra banda, se solen diferenciar els immigrants polítics, per a qui es reconeix el dret d’asil, dels immigrants econòmics, perseguits per la misèria, a qui no es reconeix aquest mateix dret. Tant necessitats són els uns com els altres i, dons, és immoral negar l’entrada a algú basant-se en aquesta mena de disquisicions classistes i mesquines.
Les polítiques de migració dels països receptors no s’han de fonamentar exclusivament en els interessos econòmics particulars (ara mateix, cobrir la falta de mà d’obra i assegurar les pensions dels nacionals), ni en preteses proximitats culturals (que porten a preferir els europeus enfront dels no europeus; els cristians per davant dels no cristians; els castellanoparlants per davant dels qui no ho són; etc.), sinó que s’han de fonamentar en els valors i principis ètics que proclamem i que recull la declaració dels drets humans.
Ens cal, doncs, prioritzar l’Estat de dret per damunt de qualsevol altra consideració. Ens cal convidar totes les persones que viuen i treballen a Catalunya i se senten implicades en el seu present i el seu futur a participar, amb plenitud de drets, com a ciutadans responsables, d’un projecte nacional i social compartit.
Les diferències entre persones regulars i irregulars, entre nacionals i estrangers, entre ciutadans i immigrants, remet a l’antiga diferenciació interessada que els colonitzadors feren entre persones amb ànima i persones sense ànima, a la distinció essencial entre homes i esclaus... categories inventades, classificacions canviants, que han buscat sempre un mateix objectiu: el sotmetiment, la discriminació, la legitimació de la injustícia.
La lluita per la ciutadania de totes les persones residents a Catalunya no és només reclamar el dret a vot, és més aviat el vertader nom del combat per al reconeixement efectiu dels drets humans.
Xavier Besalú
GRAMC