EL FONS D’AJUDA AL DESENVOLUPAMENT, AJUT O COMERÇ?

Salvador Maneu Marcos

---

La instauració d’un sistema democràtic a l’Estat Espanyol a patir de 1976 suposa un canvi substancial en les condicions socials polítiques i econòmiques d’Espanya. Respecte el que ens interessa en aquest article cal destacar la progressiva liberalització de l’economia i de les relacions comercials a nivell intern i internacional. En aquest sentit, el 1976 Espanya s’adhereix a l’Acord sobre Directrius en matèria de Crèdits a l’Exportació, i crea posteriorment el Fons d’Ajuda al Desenvolupament (FAD) dins un paquet de mesures de política econòmica d’incentivació de la inversió privada i de promoció del comerç exterior. El FAD neix, doncs, amb la missió de concedir crèdits tous de caràcter finalista a països en vies de desenvolupament per a l’adquisició de béns i serveis a empreses espanyoles.

La descripció tècnica del FAD és prou complexa per expendre-m’hi detalladament, però si cal ressaltar el fet paradoxal que computa anualment com una part importantíssima de l’Ajut Oficial al Desenvolupament (AOD). És a dir, que un sistema d’internacionalització de l’economia espanyola que permet a les grans empreses de l’Estat accedir a nous mercats, col•locant-les en una posició privilegiada respecte d’altres competidors, resulta ser alhora el principal mecanisme de cooperació al desenvolupament emprat per Espanya.

Tot i els avenços que suposa en aquest terreny el projecte de Llei de Cooperació al Desenvolupament, aprovat pel Congrés dels Diputats el 23 d’abril de 1998 i pendent de ratificació pel Senat, encara existeixen importants escletxes de foscor en la gestació d’aquest fons, fins i tot amb el text del projecte d’aquesta llei a la mà:

El govern espanyol no té en compte l’Informe del Congrés dels Diputats de 1992 ni la normativa de l’OCDE sobre el que ha de ser l’AOD. El FAD, entès com una part de la política espanyola pel desenvolupament, és en realitat una eina al servei dels empresaris i dels bancs privats, i afavoreix la creació d’oligopolis: SIRECOX, SAINCO, ELECNOR, DYCSA, ISOLUX, ALCATEL, EMEX, S.A., FOCOEX, CUBIERTAS y Mzov. Són algunes de les empreses adjudicatàries de bona part de crèdits (El 1993, 27 mil milions en concepte de crèdits FAC van ser adjudicats per 5 d’aquestes empreses; el 1994, 26 mil milions, i el 1995 16 mil milions de pessetes. Sempre sobre un total de 80.000 mil milions de pessetes, aproximadament). Tot i que la Llei de Cooperació al Desenvolupament pot mitigar aquests efectes, el cert és que predominen criteris econòmics i comercials en la gestió d’aquest Fons i, per tant, cal una voluntat política i un desenvolupament normatiu posterior per invertir la tendència actual que obliga els països en vies de desenvolupament a confiar la defensa dels seus interessos a empreses de caràcter mercantil.

Ni els informes periòdics del Govern a les Corts Generals sobre l’estat del FAC ni els butlletins d’informació de l’Institut de Comerç Exterior on queda plasmada tota aquesta informació no satisfan en absolut el principi de publicitat material de la gestió d’aquest Fons. En realitat és un pur formalisme on els parlamentaris i, per extensió, els ciutadans no podem exercir un control exhaustiu, on no és possible calibrar amb exactitud les seves repercussions ni efectuar-ne una anàlisi qualitativa. Una interpretació restrictiva de la Llei 30/1992 per part dels responsables governamentals impedeix l’accés real als ciutadans als expedients d’operacions amb caràcter al FAD.

Predomina un ambient de caos institucional, competencial i administratiu en la gestió de l’AOD i del FAD. No hi ha una entesa massa clara entre diversos ministeris amb competències sobre l’AOD ni entre les dues comissions encarregades de la coordinació en la gestió de l’AOD i el FAD, la Comissió Internacional i la Comissió Interministerial de l’Ajut al Desenvolupament, respectivament. I a més. A la pràctica és la Direcció General de Política Comercial qui ostenta el poder decisori sobre la gestió del Fons.

La distribució territorial del FAD revela l’existència d’una zones prioritàries en base a raons geogràfiques, històriques ( Amèrica Llatina i Nord d’Àfrica) i econòmico-comercials (continent asiàtic). Entre 1987 i 1992, només 5 països ( Xina, Marroc, Mèxic, Algèria i argentina) van acumular 430 milions de pessetes en concepte de crèdits FAD. És una pràctica contrària a les pautes marcades per la Comissió Interministerial d’Ajut al Desenvolupament el 1984, denunciada pel Tribunal de comptes i per l’OCDE en els seus respectius informes de fiscalització sobre el FAD (1991) i de l’AOD espanyol (1993).

Es detecta una insuficient protecció i promoció dels drets humans en els països receptors de crèdits FAC i/o AOD espanyols. Tot i la intensa activitat legisladora de la UE en favor de la protecció dels drets humans per part de tercers països que realitzen operacions contractuals amb països membres de la UE, Espanya ha incomplet sovint clàusules democràtiques, especialment en aquells països amb interès comercial: (i) les violacions de drets humans comeses per la Xina a Tiananmen (1989) no van ser obstacles perquè Espanya continués concedint crèdits FAD (entre 1989 i 1993 va concedir 80 mil milions de pessetes; el 1995 12 mil milions més i 24 mil milions en condicions de mercat normalitzades; cal afegir que la majoria d’aquests diners no s’han vinculat a un projecte en concret i, per tant, no és possible saber on han anat destinats); (ii) les pràctiques més que dubtoses del Marroc en el seu contenciós amb el Sàhara Occidental tampoc han estat un fre per a Espanya a l’hora de concedir crèdits o ajudes directes a aquest país. Només en aquells casos amb una alta rendibilitat política, com per exemple Cuba o Perú, s’ha actuat d’acord amb els postulats de la UE.

el govern espanyol concedeix la destinació final dels béns exportats amb càrrec al FAD, els quals suposen 80.000 milions de pessetes anuals. Únicament es disposa del resultat d’unes enquestes omplertes per empreses adjudicatàries, que mai s’ha publicat i que mai ha estat contrastat amb la realitat. Mai hi ha hagut cap tipus de comprovació física de la correcció dels béns entregats, ni es coneix l’impacte real del FAD des d’una òptica d’ajuda al desenvolupament.

Arribats en aquest punt cal que ens plantegem quines mesures podrien endegar-se per capgirar aquesta pràctica perversa i hipòcrita que anomena ajut al desenvolupament allò que no és més que una roda de molí lligada al coll dels desheretats d’aquest món i que només serveix per engreixar el deute extern dels països receptors. En la línia del projecte de Llei de Cooperació al Desenvolupament, en proposem les següents:

Les sol•licituds de concessió d’un crèdit FAD haurien de realitzar-se davant les autoritats competents en matèria de desenvolupament (no davant les autoritats comercials) a instàncies de l’estat sol•licitant ( no per l’empresa interessada en l’exportació), per així, tenir en compte els plans de desenvolupament elaborats pels països sol•licitants.

Cal una reorganització administrativa i competencial en la gestió de l’AOD i FAD espanyols entorn la Secretaria d’Estat de Cooperació Internacional i per Iberoamèrica (SECIPI), que preservi una unitat en els principis, objectius, mètodes i òrgans de tota l’AOD espanyola. Alhora cal afrontar una simplificació dels tràmits de concessió.

És necessari aprofundir en la reforma del marc legal mitjançant la reforma del FAD que complementi la Llei de Cooperació al Desenvolupament, la qual hauria de contemplar la creació d’un fons de promoció per a les empreses espanyoles que no computi com l’AOD, la vertebració d’un sistema de crèdit concessional que respecti les necessitats socials, i, si cal, la modificació dels sistema d’ajut concessional en el si de l’OCDE i, finalment, la creació d’un òrgan que verifiqui l’estat final de les operacions finançades amb caràcter al FAD, de tal manera que permeti conèixer el grau de desenvolupament obtingut i els efectes en la qualitat de vida de la població destinatària.

Cal enfortir les mesures per evitar el finançament de béns o serveis que suposin guanys comercials per mitjà de l’AOD i, per eradicar el finançament de tecnologia dual, és a dir, que permeti un ús civil i/o militar.

Cal posar l’accent en la protecció i promoció dels drets humans, mitjançant una aplicació equànime dels postulats de la UE, i evitant perjudicar les poblacions per conductes dels seus governs.

La noció del desenvolupament personal i comunitari ha de ser fruit de l’assumpció del concepte de dignitat humana, entès com a principi universal. Si no és així, tot es torna una entelèquia fins al punt d’oblidar que la cooperació en el desenvolupament és dels i per als pobles. Cal que exercitem el dret i el deure a la denúncia, crítica, serena i democràtica contra qualsevol forma de mercadeig de la solidaritat i fraternitat humanes.

Girona, 13 de juliol de 1998

 

Salvador Maneu Marcos

Membre de Franciscans Internacional Catalunya –FICAT