Defensa del narcotràfic
Defensa del narcotràfic
José Ignacio González Faus
Per començar no es tracta d’una defensa dels narcotraficants: aquests, segurament, són uns criminals. Però no pas més criminals del que ho són els fabricants d’armes, o alguns d’aquells pirates anglesos del segle XVII, que acabaren fins i tot amb un títol de “Sir” concedit per Sa Britànica Majestat. Títol per cert ben merescut ja que foren grans benefactors de la pàtria. Com el narcotràfic que també beneficia moltes pàtries. Que són a més pàtries dels pobres.
Crim de lesa humanitat...
No val argüir que el narcotràfic és un crim de lesa humanitat. No va quedar per fortuna la humanitat ferida després de la guerra del Golf, o després de la nostra passivitat davant del calvari bòsnio-croat, o després de deixar al carrer deu mil siderúrgics o deu mil miners? (ja va explicar per la televisió el ministre Heseltine que aquella era la decisió que més li havia costat de prendre en tota la seva vida política).
Però és que els crims de lesa humanitat són inevitables en el nostre món. Evitar-los pertany a aquelles coses que al polític “li agradaria fer”, però no a aquelles que el polític responsable “ha de fer”, com expliquen els nostres governants amb una pedagogia sense igual.
És a dir, en el nostre sistema supereficaç, les consideracions ètiques, o simplement humanes, pertanyen al camp de l’irresponsable, de l’utòpic, del que ens “agradaria” fer ; però no pertanyen a l’objectiva racionalitat econòmica que ens dicta el que “hem de fer”. I al polític responsable no li ha de “tremolar el pols” davant de això. Doncs el mateix passa amb el narcotràfic.
Crim de les mercat!
En canvi, perseguir el narcotràfic seria quelcom molt pitjor que un crim de lesa humanitat: seria un crim de les mercat. I això si que és fatal per al nostre món: el mercat - ja ho sabem- té la seva “mà invisible”, els seus mecanismes compensatoris providencials, posats per l’Astuta Raó, o per la Divina Providència, que contribueixen a la més gran producció d’allò que és necessari i a la millor distribució d’allò que s’ha produït. Que els poders civils intervinguin en el mercat suposa anul•lar aquests mecanismes compensatoris providencials, que la Mare Naturalesa ja es va encarregar de posar-nos a la mà, perquè els homes puguin dedicar-se tranquil•lament al seu propi egoisme.
I altra vegada: igual que el narcotràfic. Aquest respon a una “demanda real”, que existeix en el mercat i que, si es reprimeix el mecanisme de l’oferta corresponent, acabarà obrint-se camí de manera violenta i desorbitada. Per això els narcotraficants tenen raó plena i tota la coherència del món quan argüeixen que, si se’ls vol perseguir a ells, que es persegueixi al mateix temps traficants d’armes, que també és justifiquen amb la demanda existent en el mercat. De manera que els països del Tercer Món podrien organitzar la seva pròpia croada per capturar a algun dels grans traficants d’armes, i jutjar-lo ells com a un Noriega o un Escobar del Nord.
Però això no tindria sentit perquè tots sabem que la famosa “acumulació de capital”, que ha estat la mare de tots els progressos, obeeix a unes necessitats estrictament econòmiques, i no pot ser atacada des d’altres consideracions estranyes a aquest raciocini. L’or d’Amèrica (i la sang dels que l’extreien) en el XVII, el tràfic d’esclaus en el XVIII i la fam dels obrers en el XIX, estan en l’arrel del creixement econòmic i de la revolució industrial que han forjat el progrés del Nord del que tan orgullosos estem.
Igualment ara: el miracle econòmic bolivià es deu en gran part al narcotràfic (una altra bona part als consells del FMI de deixar morir lentament de fam unes quantes desenes de milers de miners: consells savis i vàlids perquè s’atenen a una funcionalitat econòmicament eficaç, com la que demana el narcotràfic). A Bolívia es viu millor avui que fa quinze anys perquè, al cap i a la fi, el món no és tan dolent com deia aquella paràbola d’Epuló i Llàtzer; i quan a la taula d’Epuló hi ha moltíssim de tot, acaben caient algunes molles sobre els llàtzers, que són benèfiques per a ells. Aquest és precisament el secret del nostre sistema: “crear molta riquesa” perquè en sobreabundar, arribin les molles fins als pobres i així es puguin posar alguna cosa a la boca. Això mateix és el que ha passat a Bolívia: en circular moltíssim diner hi ha possibilitats d’inversió, i acaben millorant les carreteres, la construcció que crea llocs de treball, i les infrastructures urbanes. I tot això, encara que els rics ho facin per a ells, acaba beneficiant també els pobres, gràcies a “l’harmonia secreta” del mercat.
Es tracta, doncs que seguim aquell consell tan estimat de tots els governants moderns, i “tinguem una mica de paciència i de fe en el futur: després que els països narcotraficants s’hagin desenvolupat, ja podran acabar amb el narcotràfic, igual que al Nord acabàrem amb el tràfic d’esclaus negres o amb la fam dels obrers quan ja s’havia desenvolupat i no el necessitava. I fins i tot pot ser que llavors algun Escobar vagi al Vaticà i faci allà un discurs sobre ètica econòmica. Però això, naturalment, haurà de ser “després”, quan el diable fart de carn es faci monjo. Perquè l’ètica sols és “ancilla Copitalis”, (com fa temps la filosofia era sols “ancilla theologiae”).
No desconeix l’argument utòpic dels que preguntaran: què direm a la mare que té un fill heroinòman? Coneixo a més de dues d’aquestes mares i sé el que sofreixen. Però, si volem que el món segueixi progressant, no els podem dir sinó el que diuen les veus oficials a la mare a qui se li queden aturats dos fills que treballen en la siderúrgia i que tenen família i s’apropen ja als quaranta: ho sentim moltíssim, senyora. Però això són el que els tècnics anomenen “costos socials del nostre progrés”. Perquè fins ara els éssers humans no hem descobert una altre manera de progressar que obligar-ne a morir uns quants. Però aleshores siguem coherents.
La coherència: ètica mínima
Volem lluitar contra la droga? Nobilíssima causa sens dubte, tan digna d’entusiasmes juvenils i de cors generosos com la lluita contra la guerra o la injustícia. Però “ho fem amb utopies que desborden la nostra racionalitat progressista” i que –a més de posar-nos en evidència- “acaben fent més mal que bé”. L’única lluita raonable contra el narcotràfic consistirà a no potenciar-lo a base de prohibicions que el fan més rendible, i més poderós. Per això resulten profundament coherents els qui insisteixin que l’únic camí és legalitzar la droga, ja que la seva il•legalitat és la que dóna als narcotràficants beneficis tan desproporcionats que seran “sempre” un estímul irresistible i superior a totes les nostres amenaces. Que tampoc es digui que legalitzar la droga seria un altre crim de lesa humanitat: doncs, com tantes vegades se’ns ha dit a propòsit d’altres qüestions, des de l’avortament fins als salaris legals de fam, “en despenalitzar-los no s’obliga ningú a practicar-los”. Tot seria més fàcil si, en lloc de parlar de “legalitzar la droga” que és una expressió maleïda ens acostuméssim a parlar de “despenalitzar l’avorriment” o de “flexibilització del mercat d’esbarjos” perquè això hauria de ser punible?
Resumint
Fa cinc-cents anys, Erasmus va escriure un llibre titulat “Elogi de la insensatesa”. En començar-lo, el lector pensava que el seu autor havia d’estar boig per haver escrit allò. En acabar-lo potser pensava que no estava tan segur de ser ell el que raonava. És l’únic que aquí he pretès dir: raons ètiques no se’n poden dir masses en aquesta qüestió, perquè ja sabem que cadascú té la seva ètica i la seva consciència; i no estem molts segurs que hi hagi “una” ètica civil, no podem imposar als altres les nostres conviccions. El que sí que sembla clar és que cap ètica es manté si no és almenys mínimament coherent; i que la coherència intrínseca és pressupòsit de qualsevol ètica. Així doncs: la nostra incoherència més profunda i més sospitosa consisteix a esbrinar raons morals quan es tracta “dels altres”, i raons de racionalitat econòmica quan es tracta dels pobres, i de la racionalitat econòmica quan es tracta dels rics. Quantes vegades sentim a dir que els empresaris necessiten l’accelerador de “l’estímul” i els obrers el fre de la “moderació”, perquè el sistema funcioni!
Però pot ser que aquesta doble mesura és la que més clarament ens posa en evidència. Fins i tot encara que siguem incapaços d’adonar-nos-en per allò de la palla en l’ ull del veí i