Canviar de mil•leni de veritat
CANVIAR DE MIL•LENI DE VERITAT
ESTRUCTURES MIL•LENÀRIES PENDENTS
José Comblin
L’autor llança la seva mirada al conjunt del segon mil•leni i tracta de descobrir-hi quins han estat els fets més de fons que han marcat el caminar de la història, a vegades per camins allunyats de l’Evangeli... Canviar de veritat aquestes actituds de fons que estan amb nosaltres moltes vegades inconscientment, que ja arrosseguem des del vell mil•leni...
El mil•leni de l’imperi
En començar el segon mil•leni (després de Gregori VII), l’Església cristiana occidental es va estructurar segons un esquema imperial, l’esquema de l’Imperi romà, i la teologia va ser orientada a explicitar-ho i legitimar-ho.
La visió imperial es vincula amb la interpretació aristotèlica del món i la visió que va predominar en el període hel•lenístic i en el sistema romà. En ella el món és concebut com constituït per dues parts: el cel i la terra. El cel mostra la manera perfecta de ser: una harmonia d’éssers celestials en la qual cadascú té el paper que correspon a la seva naturalesa i obeeix un ordre perfecte. Perquè la perfecció de l’ésser és l’ordre. Aquest està predeterminat, i s’expressa en naturaleses fixes, immutables, eternes. La immutabilitat és la qualitat més elevada de l’ésser. Sota el cel hi ha la terra. En ella hi ha d’haver un ordre que sigui una imitació de l’ordre que hi ha al cel, de tal manera que cada naturalesa ocupi el lloc que li correspon i desenvolupi la funció que li permeti contribuir a l’harmonia del conjunt. L’emperador està per sobre i manté l’ordre de l’univers. Per sota d’ell hi ha els seus oficials, que l’assisteixen en la seva funció de govern, així com els planetes se subordinen al sol. Cada ésser terrestre té la seva naturalesa: homes i dones, lliures i esclaus, comandants i comandats. Hi ha una jerarquia entre els éssers terrestres com la que hi ha al cel.
Ara bé, en el segon mil•leni l’Església va voler ocupar el lloc de l’imperi. Va ser la societat perfecta que imita a la terra l’ordre creixent dels emperadors germànics de mantenir la unitat imperial, el papa va reivindicar per a ell mateix aquest paper. El monarca de la “societat cristiana” és el papa i per sota seu hi ha l’Església, que s’organitza amb ordre, posant cada cosa amb la seva funció específica. L’Església està feta i organitzada d’acord amb una jerarquia. La distinció principal és la que separa el clero dels laics. Clergues i laics són ordres principals de la cristiandat.
Aquesta concepció està tan fortament arrelada que els textos del Vaticà II en el tema eclesiològic que havien estat construïdes durant el mil•leni que ara arribi al seu final. La immutable separació entre els clergues i laics fins ara no ha estat afectada per les orientacions conciliars, i el dret canònic – que encara avui és la teologia que val en la pràctica, com sempre ho ha estat durant tot el mil•leni- no ha canviat de forma apreciable.
Alguna cosa es mor amb aquest mil•leni...
Des de sempre, les religions – i també el judaisme i les primeres generacions cristianes- es van expressar en un llenguatge simbòlic pel llenguatge simbòlic i mític. En el segon mil•leni la teologia substitueix el llenguatge simbòlic pel llenguatge dels conceptes. El coneixement de la naturalesa es fa per mitjà dels conceptes. Allò que és contingent, variable, particular... no és objecte de ciència; només les naturaleses. Allò que és particular és objecte d’opinió, de mites, en fi, de formes inferiors de coneixements que no revelen les veritats eternes de l’ésser. Els conceptes permeten conèixer la veritat, que es pot anunciar en forma de proposicions eternes, sempre vàlides. Això és la ciència. D’aquesta forma, amb el segon mil•leni la veritat cristiana es va transformar : va passar de l’estil narratiu i simbòlic a l’estil de definicions i de relacions entre naturaleses. Els concilis de Trento i el Vaticà I són models emblemàtics d’aquesta transformació del cristianisme. La veritat era la història de Jesús; ara la veritat és un conjunt de dogmes que pretenen definir essències de realitats revelades per Déu. En lloc de la Veritat, la teologia publica “veritats”, enunciades en forma de conceptes universals. Dels mites se’n van extreure veritats universals. Es va perdre la flexibilitat i la capacitat infinita de renovació dels mites.
La teologia es va convertir en una ciència reservada als especialistes: els pobres, que usen un llenguatge mític o metafòric, mai tindran accés a la ciència de la fe; mai podran arribar a contemplar la veritat en tot el seu esplendor. La revelació de Déu va adquirir la forma de sentències rígides i irreformables. L’encíclica Splendor veritatis ha expressat el moment culminant d’aquesta teologia, perquè defineix clarament el que ha succeït amb la veritat en el sistema imperial del segon mil•leni. I arribem al final d’aquest segon mil•leni amb l’expressió més aguda del moviment que el va animar en tot el seu desenvolupament. Ara sabem millor el que està morint: aquesta concepció de teologia integrada en la cristiandat imperial.
Ruptures per al nou mil•leni
Mentre l’esquema de la cristiandat i de la teologia conceptuals s’ha mantingut intacte, ha estat impossible assumir la centralització que l’opció pels pobres té en el missatge cristià. No va ser per caprici que Joan XXII va condemnar la doctrina dels “espirituals franciscans”, ja que en la “cristiandat” no hi ha lloc per a oposició entre els pobres i els rics, encara que aquesta sigui fonamental en el Nou Testament. Entre en contradicció amb el postulat de la unitat de la societat cristiana i amb l’ordre social imposat per les lleis naturals, és a dir, divines. Déu vol que els pobres i els rics romanguin cadascun en el seu lloc, complint cadascun els seus deures, que deriven de la seva situació en el món.
En aquest segle XX, últim del mil•leni, aquesta visió medieval ha patit repetits assalts, que han aconseguit derruir-lo de forma definitiva. L’estructura de la cristiandat però, encara avui a la pràctica està en rigor.
La teologia de l’alliberament llatinoamericana va oposar un model radicalment diferent, però sense fer una relectura completa dels concilis, sobretot del de Trento. I sens aquesta relectura és impossible que l’Església es deixi reestructurar segons el model de les CEB, per exemple. De fet, tots els intents fets fins ara han acabat en frustracions.
La teologia de les dones és la que més contesta – des dels mateixos fonaments- l’esquema teològic del mil•leni que ara s’acaba. Perquè el model imperial és incompatible amb l’alliberament de les dones.