Aquesta pàtria gran en èxode
AQUESTA PÀTRIA GRAN EN ÈXODE
Pere Casaldàliga
Per a aquest pas de mil•leni, els entesos anuncien un fenomen mundial de migració amb aparença d’apocalipsi. Dintre dels respectius països, del camp a la ciutat, de la ciutat al camp, desesperadament, d’un país cap a un altre país, d’un continent vers un altre continent. La pobre Humanitat, ara supertècnica i totpoderosa, embogidament perduda dintre de la seva pròpia casa...
Aquesta AGENDA LLATINOAMERICANA 99 assumeix aquest any com a eix central de reflexió i de compromís la migració, sota el símbol consagrat de l’èxode.
Parlem més concretament d’aquesta Pàtria Gran, de la Nostra Amèrica, en èxode. Però, evidentment, podem pensar i sentir i comprometre’ns, referint-nos – raça humana davant de tot i sempre- a tota aquesta Pàtria Gran que és la terra ja definitivament mundialitzada, per bé o per mal, segons caminin els nostres cors i les nostres polítiques.
Sens dubte, la migració, són expressions ambivalents. Tenen la seva cara negativa i el seu rostre positiu també.
La migració, normalment, és forçada. La majoria dels migrants surten de la seva terra, del seu hàbitat, per algun tipus de necessitat imperiosa, ja que no es deixa la casa sense esqueixament. Ara bé, la migració, com a èxode, és la sortida d’una esclavitud, que podrà ser: fam, atur, epidèmia, sense futur. És aleshores un “pas” d’alliberament. En aquests casos la migració és un primer dret que cap llei d’estrangeria pot bloquejar. Sobrevivint del naufragi d’una d’aquestes “pateres” o barques inestables que traslladen clandestinament emigrants del nord d’Àfrica cap a Europa, Brahim, davant la tragèdia dels seus companys morts en la travessia, protestava: “Ningú pot posar fronteres a la nostra fam” . En els segles mitjans d’aquesta vella Europa, que ara rebutja als emigrants del tercer món, la simple condició de “pelegrí” tenia un valor sagrat de passaport... El pelegrinatge- fugida de la desesperació i la misèria imposades, hauria de merèixer aquest dret i aquest respecte en la persona de tot emigrant.
En la seva expressió positiva, l’èxode com a paràbola d’alliberament representa la sortida de qualsevol tipus d’esclavitud: pot ser una sortida de si mateix primer, del propi egoisme; de la cansada rutina; del fatalisme o del consumisme que es rendeixen als diferents capatassos i faraons per a seguir fabricant els rajols del lucre i de l’explotació. Una sortida alliberadora, doncs, que certament suposarà el pas arriscat, dolorós, persistent, pel desert de la recerca de l’esperança. L’èxode és així la lluita per la terra promesa, una altra terra, una altra societat, una altra vida. Per a una persona, per a una família, per a tot un poble, per a tota la Humanitat.
En aquesta AGENDA LLATINOAMERICANA 99 recollim els diversos èxodes que es vénen patint i/o forjant per categories socials. Podríem allargar l’enumeració abastant, com deia, a la Humanitat sencera, tota avui més que mai migrant, en èxode. Ja s’ha dit repetidament que més que una època de canvis, aquesta època nostra, final d’un segle tan fascinant com cruel, és un vertader canvi d’època.
A propòsit, molt sàviament, defugim tota al•lucinació mil.lenarista, una vella comare camperola d’aquest nostre Araguaia em deia fa poc, parlant de l’any 2000: “ Bisbe, no és el fi de les eres, no, sinó el fi d’una era” . Anem a començar una era més, i seguim, perquè la història fou, és i serà, i nosaltres fent-la dia a dia. No podem cedir a la temptació de mil.lenarismes frustrants o evasius, perquè tan humans i tan divins són els vulgars 1999 i 2002 com el jubilar 2000 arrodonit. És clar que anem a celebrar el jubileu de la vinguda de Déu en la carn i en la història de Jesús de Natzaret, germà company de la nostra pròpia carn i de la nostra pròpia història. I exigirem, en un clamor universal, el cancel.lament del deute extern i dels diferents deutes socials; la conversió de les persones i de les estructures; un canvi de societat; i, per què no?, un canvi de les Esglésies, un profund canvi de la vivència religiosa en el món. Algú ha demanat amb raó a les Esglésies – i podem demanar-ho a totes les religions- que anunciïn i visquin una espècie d”’escatalogia en acció”, el total èxode permanent. La iniquitat dels deutes que volem cancel•lar és tan iniqua a l’any 2000 com al 1990, o al 2003 ja replegada la marea de les celebracions. Jesús de Natzaret, en el seu primer discurs públic dins la sinagoga de la seva petita pàtria natzarena, planificà l’antic jubileu del seu poble promulgà un jubileu universal, definitiu i permanent: “l’Esperit del Senyor està sobre meu i m’envia a anunciar... una era de gràcia” (Lc 4,16ss).
A la Bíblia, l’èxode és el paradigma major, constant, estructural, de les relacions de Déu amb un poble que hauria de ser un sacrament d’alliberament per a tots els demés pobles. L’èxode és el gran gest – “ara veure qui sóc!- del Déu que és, per definició, alliberador de tota esclavitud.
Avui en dia, fins i tot en sectors germans de la teologia de l’alliberament i del moviment popular, hi ha qui reivindica canvi de paradigmes. Amb raó, si es tracta de canvi de paradigmes, en plural: motivacions addicionals, altres estratègies, accents potser oblidats, aliances noves... però sense raó – i claudicant -, quan s’intenti canviar el paradigma, en singular. Ni l’esquerra ni la fe cristiana poden renunciar al paradigma o als paradigmes majors. La justícia, la solidaritat, el compartir, la sobrietat, els drets humans, la igualtat i alteritat simultàniament de les persones i els pobles, l’alliberament integral, el Regne de Déu- el paradigma del propi Jesús!- ... són els paradigmes irrenunciables. Hi ha qui diu, com alçant banderes i entusiasmes, alçant potser militància, que ja no és hora d’èxode, sinó d’exili. És hora d’exili i d’èxode alhora, creiem nosaltres. Els profetes que parlaven en nom de Déu al poble en exili recordaven sempre, encoratjant-lo, empenyent-lo, el paradigma mobilitzador de l’èxode.
Continua essent veritat que “no tenim aquí ciutat permanent” (Hb 13,14). Emigrants ho som tots. Però és veritat també que aquesta terra i aquesta història són l’única terra i la història única que aquí, en temps, tenim a mà. Una terra que hem de mimar com la pròpia casa de tots. I aquí sí que s’imposa afegir un nou paradigma a la nostra vida, a la nostra política, a la nostra pastoral. Durant segles, mil•lenis, hem “dominat” la terra; hem finalment d’aprendre a “habitar-la”; passar de la simple i despiadada economia a la “ecodomia” o construcció responsable i amorosa de la mateixa casa de la Humanitat. Formosament exposa aquesta nova vivència ecològico-social Gaiko Müller-Fahrenholz en el seu llibre L’esperit de Déu.- Transformar un món en crisi.
Viurem aquesta terra i aquesta història en èxode constant, en lluita incansable, en tensa alegre esperança d’alliberament, acumulant atrevidament èxodes menors canviants, dintre del gran èxode a què ens crida permanentment el Déu de la Vida i de l’Alliberament.
Per a això compartim amb vosaltres, germans, la nostra AGENDA LLATINOAMERICANA 99.