José Arregi Sant Sebastià, Euskadi

Em sorprèn veure com ha canviat el món els darrers seixanta anys. I m’inquieta, sobretot, constatar que el principal motor del canvi accelerat són l’economia neoliberal i la guerra, que són una mateixa cosa. L’ambició de guanyar, o potser, en el fons, la por de perdre. La rivalitat universal, la competitivitat sense fre, la lluita de tothom contra tothom.

       La humanitat viu el moment més crucial de tota la seva història i l’advertència de Jesús tal vegada tingui més sentit que mai: Què en trauria l'home de guanyar tot el món si perdia la vida? (Mateu 16,26). No parlava de l’«ànima», ni del «més enllà», sinó de l’alè vital que sosté la vida de tots els éssers.

       La vida i el destí comú estan en joc més que mai degut al fenomen de l’anomenat transhumanisme, terme creat a finals dels anys cinquanta del segle passat per designar un moviment que prediu o preconitza la «millora» de la nostra espècie humana en les seves capacitats físiques i cerebrals. 

       No és pas ciència ficció. El procés de «transhumanització» està en marxa. Ulleres, marcapassos, trasplantaments, cirurgies, pastilles, automòbils, smartphones... tots som més o menys «humans millorats». Però això no és res comparat amb el que ens anuncien: conreu de tota mena d’òrgans transplantables (fins i tot un cervell?), nanoxips incorporats que podran detectar i tractar malalties, ampliar (fins on?) la capacitat de la nostra memòria i intel·ligència, o parlar tota mena de llengües sense haver-les estudiat... ¿I si fos possible la identificació i alteració genètica de les neurones responsables de l’Alzheimer, la depressió, l’angoixa, les malalties en general? I si poguéssim viure centenars o milers d’anys, o ser a-mortals? O bolcar tota la informació del nostre cervell en un ordinador? O integrar les diferents xarxes cerebrals i produir una consciència més àmplia, més enllà de la sensació de jo separat?

       Els interrogants s’amunteguen: Qui es podrà permetre aquestes «millores», servir-se’n? Serem més fraterns o més desiguals que mai? Serem més lliures i feliços, o més infeliços, esclaus d’unes poques empreses que ho sabran tot de nosaltres i ens podran manipular en tot, una classe humana inferior al servei d’una elit? Serviran les tecnologies per curar-nos de la nostra competitivitat, pors i cobdícies, ànsies de conquerir i dominar?

       Els precedents i les dades són inquietants; els interessos, colossals; les inversions, astronòmiques. El Pentàgon i els exèrcits dels països poderosos són els primers inversors i clients de les tecnologies biològiques i informàtiques punteres. Espanta.

       En algun moment, el transhumanisme ja en marxa desembocarà en posthumanisme, quan fem néixer éssers amb el nostre ADN alterat que ja no es puguin anomenar ni Homo Sapiens ni Homo de cap mena. O quan siguem capaços de construir ciborgs (cossos compostos d’organismes i cibernètica) o robots més intel·ligents i poderosos que no pas nosaltres. Seran éssers conscients? Tindran imaginació simbòlica? Sentiran emocions: alegria, tristesa, tendresa, cobdícia, orgull, por, odi? Tot indica que al menys podran simular el que anomenem consciència i emocions. Aprendran a intuir, imaginar i inventar decisions, com sembla que va fer el programa de go que va vèncer per un contundent 4 a 1 l’indiscutible campió mundial coreà Lee Sedol l’any 2016? No es pot pas descartar. I, si fos així, què decidiran? Què en faran de nosaltres, els pobres humans? Es comportaran amb nosaltres com nosaltres hem fet amb els boscos i els mars, els insectes i els peixos, les balenes i els elefants, les gallines de corral, els porcs i els vedells criats per al sacrifici, els ratolins i els ximpanzés, o amb les negrituds, els esclaus, els països colonitzats? Dit d’altra manera, ¿els humans millorats i els posthumans intel·ligents seguiran l’exemple de l’Homo Sapiens, Homo Depredator i Exterminator de tot el que ha trobat al seu pas, dut pel seu afany de ser com «Déu», d’erigir-se en criteri suprem del bé i del mal, d’aconseguir l’omnipotència, fins abatre l’arbre de la vida?

       Recordem la història. Va passar fa uns 12.000 anys, quan els Homo Sapiens caçadors-recol·lectors nòmades van aprendre a sembrar llavors, a domesticar animals, a llaurar la terra, a construir cases i pobles, palaus i temples, a imaginar déus –sobretot masculins– a la seva imatge i semblança. Es van fer amos de la terra i van esdevenir esclaus els uns dels altres. El món va canviar per complet.

       En aquella cultura agrària, patriarcal i jeràrquica, antropocèntrica (l’ésser humà en el centre) i androcèntrica (l’home en el centre) van néixer justament les grans religions tradicionals amb les seves divinitats, creences, ritus i normes morals. Sobre aquella visió antropocèntrica del cosmos que mira l’ésser humà –l’home sobretot– com a centre i senyor de la creació continuen estant fonamentades en particular les religions monoteistes que dominen bona part del món religiós, i fins i tot polític: la seva imatge de Déu, els seus conceptes de revelació, poble elegit, llibres inspirats, acció divina en el món, les seves nocions de llibertat, pecat, perdó i salvació, la seva organització social. 

       Doncs bé, aquesta visió antropocèntrica del món s’està ensorrant, i amb ella els fonaments, la gramàtica i totes les bastides que han sostingut i continuen encara sostenint les religions tradicionals. Les ciències, els dos darrers segles i sobretot les darreres dècades, han tirat per terra la visió humanocèntrica del cosmos, de la realitat en el seu conjunt. Es calcula que existeixen bilions de galàxies amb centenars de milers de milions d’estrelles, moltes de les quals amb planetes. Es considera probable que hi hagi vida, fins i tot intel·ligent, tot i que no sabem en quina forma, a d’altres planetes. Som pols d’estrelles extintes, descendents dels bacteris, cosins germans dels ximpanzés, amb els quals compartim el 99% del nostre ADN. La física i la biologia demostren que tot està en relació amb tot. Les ciències amplien sense parar els nostres horitzons, desemmascaren les nostres pretensions humanocèntriques. Són «trans-humanistes» en aquest sentit. 

       Aquest «trans-humanisme» que ens desplaça del centre i ens crida a la santa comunió de la vida no només és bo, sinó a més ineludible si ens volem salvar juntament amb el planeta vivent. La realitat, des de les partícules subatòmiques fins a les galàxies en expansió, està habitada per una sorprenent energia expansiva i unificadora, la ruah o l’esperit del Gènesi que «aletejava» o «vibrava» sobre les aigües, fecundant-les (Gn 1). Tot es mou i transforma. No hi ha res acabat. No hi ha res fet, sinó fent-se. Res no està creat, sinó creant-se. Res està tancat, sinó obrint-se. Trascendint-se. També l’ésser humà està inacabat, està mogut per aquest dinamisme inesgotable, transformant-se sense parar, obert a noves formes de ser.

       Lamentablement, no és pas aquest el transhumanime que interessa a la lògica de l’economia neoliberal, la lògica del poder i del domini, de la boja competitivitat i de la guerra, la lògica que ens ha dut fins aquesta situació insostenible, al llindar de l’abisme. Salta a la vista i espanta. Ens trobem davant del repte més important de tota la nostra història: o prenem les mesures ètiques, polítiques i econòmiques necessàries per a un transhumanisme de la comunió planetària o ens enfonsem a l’abisme. Si aquesta pobre espècie Homo Sapiens que som, arribats al suposat cim del nostre saber i poder, seguim imposant els interessos particulars d’uns quants contra el Bé Comú, acabarem creant o seguirem creant éssers humans, transhumans o posthumans depredadors. Llavors, els que arribin a posseir més poder que nosaltres acabaran esclavitzant-nos o exterminant-nos. Serà el fracàs definitiu del gènere humà i de l’espècie Sapiens.

       Aquesta, i no pas el declivi de les religions, és la profunda crisi espiritual del nostre temps. Aquest, i no pas un altre, és el repte espiritual: respirar, rebre i infondre, l’alè vital de la ruah creadora, la ruah que sosté i expandeix la vida, la ruah, que habita en tots els éssers i en la seva inesgotable diversitat en fa un sol cos. Les religions podrien aportar la saviesa personal i política que batega en els seus textos fundacionals i en la seva llarga tradició, però per això caldria que s’alliberessin credos, codis i institucions mil·lenàries que avui han deixat de ser creïbles. Només una profunda espiritualitat podrà salvar la humanitat d’avui i la transhumanitat de demà.

       Només una espiritualitat ecoalliberadora, contemplativa i política, amb o sense religió, podrà assegurar la fraterno-sororitat justa i feliç de tots els vivents.