La bretxa digital

 

Un altre món digital és possible

Sergio Ferrari -Argentina-Suïssa

 

            Societat 4.0, indústria 4.0 en camí de la revolució industrial, o revolució industrial 4.0. Època de salts significatius en l'àmbit productiu, arrelada en l’ús, ja gairebé generalitzat, de la «intel·ligència artificial». Continuïtat de les tres etapes històriques anteriors marcades per les màquines en un primer moment; per la generalització de l’ús de l’electricitat, la segona; i pels ordinadors, la tercera.

            La societat 4.0 també té la seva expressió en el paisatge informatiu mundial, amb les seves comunicacions multiplicades i amb internet com el seu motor.

            Un espai mediàtic mundial que viu la tensa disputa entre la concentració creixent dels grans mitjans -com a tendència dominant– i la «dispersió» informativa en múltiples mitjans «alternatius» i xarxes socials.

            Pols de civilització que es manifesta entre el control monopòlic –al ritme de la Red Globo, al Brasil, el grup Clarín a Argentina, El Comercio a Perú, els grups Tamedia i Edipress a Suïssa, o Prisa, Planeta, Mediaset i Vocento a Espanya– i l’auge de les xarxes socials. Aquestes, en gran part controlades per grups no menys monopòlics com ara Facebook, que amb més de 2.200 milions d’usuaris i propietari d’Instagram i WhatsApp, domina el panorama.

 Realitat mundial

            L’accés a internet va esclatar la darrera dècada. No obstant, les desigualtats en el seu ús continuen essent presents. El gener de 2019 comptava amb gairebé 4.400 milions d’usuaris. És a dir, una mitjana mundial del 57% dels habitants del planeta. Alhora, gairebé 4.000 milions de persones empraven internet a través d’un telèfon mòbil, el que representa un 52% dels ciutadans. El 67% posseïa un telèfon mòbil i el 45% usava activament una xarxa social.

            L’informe «Digital in 2019», editat per We are social i Hootsuite, presenta un detall de la distribució i les formes d’accés a la WEB al món.

            A la piràmide menys desenvolupada, les dades indiquen que tant al nord d’Àfrica com a l’Àfrica meridional hi ha un 50% d’usuaris; a l’oest del continent arriben al 41%; a l’est al 32%, mentre que al centre amb prou feines arriben al 12%.

            El mateix informe en la seva versió de gener de 2019, assenyala que al Nord d’Amèrica el 95% de la gent està connectada a Internet. Percentatge similar al del nord d’Europa, mentre que l’Europa de l’oest ronda el 94% d’usuaris, i l’Europa del sud, el 88%. Amèrica Llatina varia entre el 63% d’Amèrica Central i el 73% d’Amèrica del Sud.

            Entre els nivells mitjans d’Amèrica Llatina i d’Àfrica, Àsia supera el 50% d’usuaris d’internet amb xifres que van des del 63% al sud-est al 42% al sud, més del 60% a l’est i l’oest d’aquest continent, i un 50% a l’Àsia Central.

 Velocitat, idiomes, xarxes socials

            En aquest escenari planetari marcat per disparitats evidents, dos elements complementaris aporten a una anàlisi més fina: la velocitat de les connexions, i l’idioma més emprat a la xarxa, tal com emfatitza la revista helvètica Global.

            Suïssa disposa d’una velocitat mitjana de connexió sobre la xarxa fixa de 78,9 Mbps (megabits per segon), França de 40,26, i Espanya assoleix els 34,12. Mentre que Algèria ben just arriba als 3,5, països com Veneçuela i Bolívia, així com el Líban, Líbia i Egipte, es troben per sota dels 6 Mbps. Això té una repercussió directa en la mena de continguts, ja que els més pesats, com els vídeos, són gairebé d’accés impossible en aquests països.

            El 51,2% dels continguts publicats –segons anàlisis de la mateixa publicació– són en anglès. El rus el segueix molt per darrera, amb el 6,8%, seguit de prop per l’alemany, el japonès i l’espanyol, mentre que el xinès mandarí i el francès, amb prou feines arriben al 2% dels continguts. Les llengües regionals, especialment d’Àfrica i Àsia, estan molt limitades.

            El nombre d’usuaris dels mitjans socials arreu del món ha crescut fins gairebé els 3.500 milions a començaments del 2019, segons l’informe de gener de 2019 de We are social, amb un augment de 228 milions els darrers dotze mesos, el que augmenta la xifra de penetració mundial al 45%.

            Les sis principals plataformes –xarxes i mitjans de comunicació– són: Facebook (2.271 milions d’usuaris); Youtube (1.900 milions); WhatsApp (1.500 milions); FB Messenger (1.300 milions); Wbxin/Wechat, servei de missatgeria xinès de text curt (1.083 milions); i Instagram (1.000 milions). Twitter, de gran impacte en alguns països i principal instrument massiu de certs governs, amb 326 milions de seguidors, es troba en el lloc 12è de les 20 principals plataformes, però en retrocés quantitatiu; ocupa, no obstant, el 5è lloc tant als Estats Units com a Espanya.  

            L’ús dels mitjans de comunicació encara està lluny d’una distribució uniforme a tot el món, i les taxes de penetració en algunes parts d’Àfrica continuen essent, encara, d’un sol dígit.

 Nou paradigma de digitalització social democràtica

            Desequilibris regionals pel que fa a l’accés a internet. Mitjans tecnològics dissímils –la lentitud de la transmissió, per exemple– apareixen com alguns dels fenòmens visibles d’aquesta bretxa digital ja instal·lada en l'àmbit planetari, i que separa les nacions o regions de més poder econòmic d’aquelles més empobrides i per darrera en els gràfics comparatius tant econòmics com educatius, sanitaris i socials.

            Però aquesta desigualtat no és l’única. A l’interior de les societats, fins i tot del «nord desenvolupat», es perceben altres fenòmens lligats a la digitalització, que no només transformen l’economia, sinó que modifiquen la societat sencera, o sigui: els models de treball, els hàbits de consum, les formes d’intercanviar, de viatjar, de desplaçar-se...

            La globalització de la digitalització confronta l’ésser humà amb una qüestió essencial de civilització: com es vol viure i treballar en el futur? Pregunta que confronta, per exemple, moviments socials europeus, entre ells SYNDICOM, sindicat de comunicacions de Suïssa, un dels actors helvètics més dinàmics en la reflexió sobre el tema. 

            Si bé no es pot acceptar una «digitalització guiada pel lucre» –considerada per aquest sindicat com a barbàrie, és impossible oposar-se a tota digitalització, procés ja en marxa i sense aturador.

            Els guanys en productivitat, les noves possibilitats de coneixement, les transformacions del treball... ens fan percebre que existeixen possibilitats per al progrés de la civilització: temps de treball reduït, menys feina, seguretat social més elevada, noves formes d’activitats, més igualtat entre els sexes, formació permanent, utilització ecològica dels recursos i del medi ambient, transparència social i política gràcies a les  xarxes intel·ligents... emfatitza SYNDICOM.

            Aquest nou model de societat digital en construcció ha de ser entès com un «debat social... no ha de ser dictat únicament per les decisions d’inversió dels accionistes i banquers», insisteix el sindicat de les comunicacions, que va elaborar, discutir i aprovar en el seu Congrés nacional del 2018, el «Manifest: treball 4.0. El món del treball digital», que inclou afirmacions, definicions i pistes d’acció per definir aquest nou paradigma.

            Explotar i emmarcar la digitalització; definir el dret al treball per sobre del benefici patronal; la necessitat de prioritzar el servei públic digital; el rol dels mitjans d’informació en el marc d’un periodisme de qualitat. Així com la protecció de les dades; la reducció del temps de treball; el dret a una formació contínua; la lluita contra la *uberització* de la societat; un sistema impositiu a màquines i robots; etc., apareixen com a propostes de futur.

            El manifest promou un «accés digital lliure», insistint en que la major quantitat de sectors d’activitat romanguin com a fonts obertes. Per exemple: dels programes i sistemes informàtics, els coneixements, les bases de dades... n’ha de romandre l’accés obert. A més, les tècniques digitals poden i han de ser utilitzades per a la transformació ecològica (gestió intel·ligent de les matèries i l’energia). «L’ésser humà no ha només de tenir cura del medi ambient, sinó d’ell mateix», subratlla.

            En síntesi, la tendència-realitat de la bretxa i polarització digitals exigeix un paradigma alternatiu, democràtic i social, instaurant una política social digna d’una societat digital, conclou.

            Una mena d’Altre món digital possible, necessari, en disputa, imprescindible, on el bé comú s’imposi a la lògica digital del lucre.