Tipping points per a la teologia.

 

Un futur teològic davant l’emergència climàtica

Dr. Stefan Silber  Universitat Catòlica de Paderborn, Alemanya 

 

Poden haver-hi tipping points a la teologia? Podem imaginar-nos punts d’inflexió que canvien tot el pensament teològic, i que resulten ser irreversibles? Poden haver-hi moments de crisis teològiques sense retorn, que haguem de travessar per arribar a una comprensió més autèntica i alliberadora del missatge cristià per al nostre temps? Jo crec que aquests punts del no retorn existeixen també en la teologia. Potser no existeixin a un nivell general o abstracte, perquè en el pensament hi ha molt de reversible. No obstant això, en l’àmbit personal, quan haguem creuat el llindar d’aquests tipping points, no podrem tornar enrere, perquè ens semblaria profundament deshonest fer-ho.

            Estic convençut, a més, que hem de passar per diversos d’aquests punts teològics del no retorn per crear teologies capaces de respondre als reptes ecològics actuals. En presentaré tres que em semblen summament importants.

1. Descentrar la teologia

            La nostra teologia fins ara s’ha centrat molt en la relació entre Déu i l’ésser humà i en les relacions entre els humans. Hem d’ampliar-la per tenir en compte la totalitat de la creació. Els humans no som ni el més important ni el primer de la creació. "Tot està entrellaçat, com si fóssim un", van cantar els membres del Sínode Panamazònic el 2019.

            Per això, el crit de la germana mare Terra és el crit de Déu mateix, present en la seva creació. El crit de les nostres germanes i germans pobres és el mateix crit, el clam de Déu que ens crida a escoltar-lo i convertir-nos. El desastre climàtic és un repte teològic: Quina és la resposta que podem donar en nom de la nostra fe davant d’aquest clam diví?

            No n’hi ha prou amb donar respostes als reptes humans, tot i que aquestes poden ser més greus i difícils de solucionar. Si tot està relacionat, els reptes ambientals són problemes que ens afecten immediatament als humans, i en primer lloc afectaran els més vulnerables entre nosaltres.

            És més: la teologia ecofeminista ens adverteix que la força ideològica que sotmet les dones i explota els pobres és la mateixa que esprem i destrueix l’ecologia. Descentrar la teologia des de l’atenció a l’ésser humà, idealitzat com a home blanc, europeu, heterosexual, sa i de classe mitjana, ens permetrà reconèixer i valorar teològicament la pluralitat d’éssers vivents i materials en els nostres ecosistemes globalment interrelacionats.

            Així mateix, no només l’objecte de la teologia ha de ser descentrat: també els actors, els llocs, els processos i els mètodes de fer teologia necessiten alliberar-se del captiveri del centralisme teològic que hem anat aguditzant durant segles. El Concili Vaticà II va donar unes passes vers una Església policèntrica però encara ens falta molt per recórrer, per arribar a una teologia descentrada i oberta vers la realitat ecològica polifacètica i complexament entrellaçada.

2. Descolonitzar la teologia

            Per això, a més, cal descolonitzar la teologia. Malgrat la independència política de la major part d’Amèrica Llatina els darrers dos segles, no existeix una independència del pensament ni de la teologia. Els estudis postcolonials i decolonials ens fan veure com el pensament europeu, la forma de veure la realitat i d’organitzar l’economia, la política i la cultura dels colonitzadors, continua marcant les cultures llatinoamericanes.

            La filosofia europea està precisament a l’arrel de l’emergència ambiental que estem travessant en aquest moment, amb el mite neoliberal del creixement il·limitat, amb l’extractivisme irrespectuós, amb la supèrbia humana (i masculina) de sotmetre-ho tot i tothom, per sadollar la cobdícia insaciable del lucre.

            Audre Lorde, feminista afroamericana, fa una crida a abandonar els instruments teòrics dels dominadors, perquè "les eines de l’amo mai destruiran la casa de l’amo". Per això hem de creuar el llindar de la descolonització i abandonar les teologies que ens van dur a aquesta emergència climàtica.

            Seguint la filosofia europea, la teologia tradicional es preocupa d’essències immutables, de veritats eternes i de valors abstractes sense tenir en compte els cossos vius i vulnerats dels éssers humans ni el cos maltractat i violat de la germana mare Terra. La teologia europea moltes vegades va ensenyar-nos un Déu separat del món i no pas tant un Déu fet persona humana, fet terra, alè i aigua, que pateix allò que la creació està patint.

            Tampoc hem de condemnar completament la teologia europea. S’ha de reconèixer allò bo que es va fer i que s’està fent. Però cal rebutjar la supèrbia eurocentrista, el sexisme i el racisme que la van marcar durant molts segles, i la seva complicitat amb el colonialisme i l’explotació neoliberal i extractivista. Pensadors decolonials com Wálter Mignolo ens conviden a ser "epistemològicament desobedients": podem resistir la forma de produir teologies que no ens ajuden a sortir de l’emergència ecològica. Les alternatives existeixen, només cal fixar-s’hi. I en els casos que no existissin les alternatives teològiques, les podem crear.

3. Admetre i crear teologies alternatives

            Des de ja fa molts anys, la teologia llatinoamericana està construint alternatives teològiques. Cal continuar en aquest camí per descentrar i descolonitzar cada vegada més la teologia i convertir-la en una eina cada vegada més útil per respondre als reptes actuals.

            Amb motiu del sínode panamazònic, les teologies indígenes han demostrat que tenen respostes importants per a la crisi ambiental que hem d’escoltar i apreciar. Els pobles indígenes viuen des de la interrelació entre tot allò creat. Ells saben que no només tot és sagrat, sinó que els humans som part d’aquest teixit diví de la creació. Si destruïm el bosc, ens destruïm nosaltres mateixos. Si respectem l’aigua, respectem els nostres fills i néts. Si tenim cura de la terra, tenim cura dels nostres ancestres. Tot està entrellaçat, com si fóssim un.

            Les diverses teologies feministes ens criden l’atenció (entre altres coses importants) sobre la vulnerabilitat de tot allò que existeix: és precisament aquesta vulnerabilitat la que ens permet la relació, l’amor, la cura i la responsabilitat. També en allò vulnerable tots estem relacionats: si violem un altre ésser, destruïm l’equilibri ecològic i ens danyem nosaltres mateixos. Vulnerem Déu mateix, que es va convertir en un ésser vulnerable com nosaltres.

            Actualment, hi ha infinitat d’alternatives teològiques que intenten superar la dependència colonial de la forma tradicional de produir teologia. La teologia queer ens recorda que la conversió metodològica de la teologia mai podrà tenir límits: cada nova construcció teològica tindrà les seves limitacions, produirà les seves pròpies exclusions. Per això cal cuiritzar fonamentalment la teologia i prescindir d’elaboracions sistemàtiques i dogmàtiques. Fer teologia queer significa entrar en espais alienants, resistir les temptacions d’adaptar-se i construir una teologia profètica que denuncia les exclusions. Significa a més no habitar aquests espais, sinó sortir a temps per transgredir altres llindars.

Punts de no retorn en la teologia

            Quan es passa un punt d’inflexió –en els models climàtics– les conseqüències no són previsibles, i molt probablement seran caòtiques. En la teologia passarà el mateix. No podem saber què pot passar quan ens atrevim a travessar els llindars dels punts de no retorn.

            En la història recent de l’Església, hi ha hagut intents de revertir els tipping points: tornar al temps d’abans del Concili i de Medellín, oblidar-nos de la Teologia de l’Alliberament, desfer l’alliberament de la teologia. Les mesures de repressió poden construir l’aparença que això és possible. Les biografies teològiques demostren, no obstant, que el retorn és impossible. 

 

            Ben al contrari: com que tot està interrelacionat, el pas d’un punt d’inflexió induirà a passar-ne d’altres. Aquest és el sentit de l’enfocament interseccional. El canvi provocat pel punt d’inflexió ens obligarà a apropar-nos també a altres perspectives crítiques i noves alternatives metodològiques. I això és bo. El futur teològic ens semblarà caòtic, però ens promet aquesta esperança: ens ajudarà a construir eines capaces de sanar i tenir cura de la nostra casa comuna.