El relat de la deshumanització

 

Carme Vinyoles Casas Periodista, Sils, Catalunya

En la primera guerra del golf (1990-91) un desesperat i agonitzant corb marí impregnat de petroli va commoure la sensibilitat de mig món contra el seu suposat botxí, Saddam Hussein, el dolent de la pel·lícula de Bush pare, mentre en el camp de batalla soldats iraquians s’agenollaven per besar la mà d’un oficial dels marines. Van resultar ser filmacions manipulades, és a dir notícies falses difoses per a major glòria dels vencedors.

En la segona guerra del golf (2003-2011), Bush fill i el seu poderós falcó Dick Cheney van compondre una letal estructura de mentides sobre inexistents armes de destrucció massiva per a envair un país en nom de la democràcia i els drets humans i obtenir “de passada” suculents guanys en la indústria bèl·lica i una avantatjada posició geoestratègica per als carburants.

En la campanya de Trump contra Clinton (EUA 2016) i de Bolsonaro contra Haddad (Brasil 2018) –i podríem posar més exemples, dissortadament– la persuasió ben eficaç a l’electorat es va basar en consignes emocional/simplistes (nosaltres primer, ens ataquen criminals de fora, volen acabar amb els valors familiars...”) i en furibundes desqualificacions (artilleria verbal contra l’adversari polític entès com un enemic a abatre) propagades en qüestió de segons a través de les xarxes socials i que pràcticament van estalviar als candidats Trump i Bolsonaro l’esforç de respondre als mitjans de comunicació o a qualsevol crítica o opinió contrària. I si un periodista qüestionava amb dades objectives les seves fal·làcies, Trump les atribuïa cínicament als “fets alternatius” creats en el laboratori dels seus assessors, a part que el periodista i el mitjà passava a ser vilipendiat públicament. Llibertat d’expressió? Només la meva, qui no està amb mi és hostil als interessos del poble que Jo encarno.

El dissabte 12 de gener de 2019 es va produir una explosió de gas a París i Laura Sanz Nombela, una toledana que hi era de vacances, va ser ferida de mort. Mentre el seu marit, desesperat, demanava auxili, els transeünts mòbil en mà gravaven frenèticament l’escenari de la tragèdia –i s’hi gravaven– i ningú va fer un gest per a socórrer la dona en perill. Indiferents al patiment aliè el seu interès era enviar o penjar en primícia instantànies que els fessin també protagonistes de la notícia.

A Barcelona, un jove youtuber amb més d’un milió de seguidors va omplir de dentífric unes galetes tipus sandvitx, les va oferir a un sense sostre que se les va menjar produint-li molestos vòmits. Aconseguit l’efecte buscat, n’edità un vídeo amb la seva veu en off: “Potser m’he passat? Però mirem el costat bo: això l’ajudarà a rentar-se les dents que no ho deu fer des que es va tornar pobre”. En dos mesos s’embutxacà 2.180 euros per ingressos de publicitat calculats pel nombre de visualitzacions. Va haver de retirar les imatges per la polèmica generada. Per part d’ell, ni el més lleu penediment.

Salvant les distàncies, podríem plantejar què tenen en comú els insidiosos enganys dels dos presidents Bush (la veritat és la primera víctima de la guerra) amb l’exasperant diarrea mental de Trump (i obcecada: vull un mur i m’invento els perills que el justifiquin), l’agressiu mensypreu de Bolsonaro a tot el que sigui “diferent” (dones, minories, orientació sexual), el voyeurisme narcisista dels parisencs darrera un “like” i la crueltat del youtuber que s’aprofita de l’extrema vulnerabilitat d’un avi per a degradar-lo muntant una pel·lícula real consumible en el món virtual. Tots ells, a la seva particular manera, dimensió i responsabilitat, són paradigmes clars i gens tranquil·litzadors del procés de deshumanització que ens envaeix de nou a la recerca d’un relat legitimador dels seus abusos i violències. I diem de nou perquè es tracta d’un pervers recurs prou conegut de la història que sol aparèixer en escenaris políticament convulsos i/o d’intensa explotació econòmica i rapinya de recursos. Només cal pensar en els esclaus sense ànima de l’infame comerç triangular, en la construcció intel·lectual del racisme com a pretext per a la dominació colonial, en les seqüeles devastadores de tots els supremacismes que han sigut (la barbàrie nazi, la ignomínia de les múltiples segregacions...) i reviscolen en alguns punts del planeta o en la subjugació de les dones perpetuada durant segles de patriarcat. La coartada d’aquestes vileses que encara perduren en el marc mental d’alguns? La “inferioritat”, manca de raciocini, incapacitat per a viure lliurement. La realitat? L’explotació de l’ésser humà.

Actualment, en temps d’injustícia global accelerada i de connivència de les elits extractives amb els “seus” servidors públics, quan l’1 per cent de la població acumula la mateixa riquesa que el 99% restant i les explosions de malestar social busquen encarrilar-se cap a un “altre món possible”, estan agafant forta embranzida algunes de les manifestacions més dures del discurs deshumanitzador. El seu principal comodí és la por, aliada dels autoritarismes anorreadors de drets i llibertats, essent com és un sentiment fàcilment excitable i de gran eficàcia reactiva. Ho va expressar d’una manera molt convincent l’escriptor turc Hakan Günday: “Un cop et venen la por, t’ho poden vendre tot: l’odi, el racisme i qualsevol tipus de discriminació. De manera que si et disposes a comprar la por, pregunta’t primer quin preu estàs disposat a pagar”.

És una bona pregunta ara que els Trump, Bolsonaro, Salvini, Orban i totes les forces obscures de l’extrema dreta mundial malden per marcar l’agenda política promovent justament la por i l’odi a l’Altre i han trobat en els migrats el boc expiatori dels mals que ells mateixos creen: guerres, empobriment, manca d’expectatives, flagrants desigualtats en augment. Hi ha una part de la població, no necessàriament ben posicionada quant a status, que està “comprant” la seva versió i la ratifica a les urnes (també Hitler va arribar al poder per la via democràtica). Sobre aquesta qüestió el sociòleg polonés Zygmunt Bauman (Poznan 1925-Leeds 2017) hi aporta agudesa analítica: el ressentiment envers els immigrants seria atribuïble al fet que representen tot allò que genera ansietat, espant i inseguretat en la globalització; fan palpable i visible l’horror dels mitjans de subsistència destruïts, l’exili forçós, l’exclusió, la relegació al no lloc sense aixopluc i, per això mateix, desperten el temor a patir el mateix que ells estan patint. Es tractaria doncs d’un signe d’aporofòbia (malícia i rebuig al pobre, segons el neologisme formulat per la catedràtica d’Ètica, Adela Cortina) hàbilment manejat pels polítics sense escrúpols i pels mercats. Bauman, fill d’una família jueva perseguida pels nazis i combatent en la resistència durant la seva joventut, advertia, amb bona perspectiva històrica, que ningú no pot defensar les seves llibertats si ens tanca a la resta del món i dóna l’esquena als somnis i anhels dels que estan a l’altre costat de la frontera: “En una etapa anterior, la modernitat va plantejar la integració humana en l'àmbit de les nacions. Ara li correspon una tasca encara més formidable: alçar la integració humana en l'àmbit de la humanitat, incloent tota la població del planeta. És una tasca imprescindible i urgent; per a un planeta d’interdependència universal és literalment una qüestió de vida –compartida– o de mort –conjunta.”

Una utopia de vida o una distòpia de mort és el que ens estem jugant. Per això és important aprendre a identificar els estereotips, prejudicis i fake news que enverinen l’ambient sovint a través d’un llenguatge farcit d’insults. La falsedat sempre precedeix a la catàstrofe (per exemple: aquí no hi cabem tots/negligència del deure de socors en el Mediterrani tomba) i sovint s’ha recordat que l’holocaust no va començar a les cambres de gas sinó amb les paraules d’odi repetides mil vegades i adoptades mecànicament i inconscientment per la població. Inconsciència no gens innocent que segurament es podria interpretar de les actituds dels impetuosos captadors d’imatges i de l’impàvid youtuber dels episodis apuntats abans: no veuen en l’ésser humà un valor en si mateix sinó un instrument per als seus interessos, ja sigui per a obtenir la foto més impactant de l’explosió de gas o per a treure benefici econòmic amb la humiliació d’un rodamón (i això, val a dir-ho, els “assimila” als Trump de la història). En les xarxes socials, com ha revelat l’escriptora mexicana Margo Glantz, les notícies “importants” es barregen i confonen amb les banalitats més insuportables i és així que per saturació allò espantós s’acaba llegint també com si fos banal, intranscendent, un simple espectacle per distreure. No ens podem permetre caure en aquest relat: és abdicar de la raó crítica que ens fa éssers humans, és una banalitat que ens porta al mal.