Revolució 4.0: La nova forma de dominació colonial

 

Pedro A. Ribeiro de Oliveira Juiz de Fora, MG, Brasil

Per entendre què representa la Revolució 4.0 per als països de la nostra Amèrica penso en la catàstrofe patida pels pobles originaris quan, de cop i volta, homes vinguts de mar enllà, vestint armadures metàl·liques, van imposar el seu domini mitjançant armes de foc. Aquells pobles tenien els seus guerrers, gent valenta que no temia morir en defensa del seu poblat i els seus parents; però van ser pràcticament immobilitzats per la sorpresa i la por. Tot em porta a pensar que les innovacions tecnològiques de les dues primeres dècades del segle XXI porten incrustades una nova i terrible arma de guerra que necessita ser compresa per no veure derrotat el nostre projecte de societat justa i pacífica en comunió amb les altres espècies vives. Es tracta dels instruments de la guerra de quarta generació o guerra híbrida.

      Fa mil·lennis que la guerra és una combinació d’estratègies destinades a destruir o com a mínim neutralitzar un govern o règim hostil. És evident que la definició de poder hostil té per referència únicament els valors o interessos de l’antagonista que promou la guerra. Independentment que hi hagi o no hostilitat recíproca, un país definit com a "poder hostil" passa a ser blanc de guerra fins que conformi el seu règim als interessos i valors del vencedor. Només així s’aturen les hostilitats i s’estableix un armistici o un tractat de pau. La novetat d’aquest segle és el tractament de la informació amb metodologia racional i sistemàtica, associada a experiències empíriques, per emprar-la com a arma de combat al poder hostil. Els mitjans creats per la informàtica van elevar la seva capacitat de destrucció a un nivell abans inimaginable.

      Aquest ús de la informació com a mitjà de debilitament del règim hostil es pot comparar al hacker que introdueix un virus en un sistema informàtic. El procés és complex: partint del fet que la gent tendeix a donar crèdit a les informacions que desitgen que siguin certes, es tracta de produir informacions parcialment certes –postveritat– o clarament falses –fake news– que siguin plausibles per a qui les rep. Aquestes informacions es transmeten per la combinació dels grans mitjans –televisions, ràdios i diaris, mitjans digitals via internet com whatsapp, facebook i twitter i institucions revestides de credibilitat, com esglésies cristianes, ONG's o instituts d’investigació. El fet que la persona rebi la mateixa informació de més d’una font en reforça enormement la seva credibilitat. En fi, es divulguen també informacions que desqualifiquen altres fonts presentades com a compromeses amb l’stablishment o corrompudes. En rebre una notícia o informació que desitja ser veritat, la persona intenta transmetre aquesta notícia a altres persones de la seva xarxa de relacions. Així la informació es reprodueix com un virus fins a bloquejar l’equip infectat.

      Aquesta forma de guerra ideològica té per objectiu fer que un o més sectors de la societat hostil es rebel·lin contra el règim i derroquin la seva legitimitat. Moralment debilitat, n’hi haurà prou amb una ofensiva (militar, política o judicial) per liquidar-lo.

      Davant d’aquesta forma de guerra ideològica de poc serveix la nostra indignació ètica contra la postveritat i les fake news: o aprenem a combatre-les, o serem fàcilment derrotats per les armes ideològiques com les produïdes per Steve Bannon i altres manipuladors d’opinió al servei de l’extrema dreta i el liberalisme de mercat.

      Abans que la sospita de teoria conspirativa dificulti la comprensió d’aquesta realitat, s’ha de tenir clar que la guerra de 4a generació no és el resultat d’una decisió presa en alguna assemblea secreta de dirigents de fundacions, empreses petrolieres, bancs, ONG's, agents de la NSA, FBI, ambaixadors, fiscals i secretaris d’estat… Tampoc tindria un comandament centralitzat en la CIA o en alguna agència governamental dels EUA. És el resultat objectiu de diferents fluxos de diner, de poder o de coneixement, que es connecten directa o indirectament en llaços de retroacció, conformant una gran xarxa. Cada actor –en el camp econòmic, polític, cultural i militar– actua tenint en compte només els seus interessos particulars o de la institució que representa. Els recursos governamentals o de fundacions privades es canalitzen per a l’entreteniment d’actors locals que aprenen a actuar en associació amb els actors dels EUA en l’aplicació de les seves normes i lleis en l’ús de les seves tècniques o en la difusió dels seus valors o visió del món. És la connexió d’aquests fluxos –materials, de poder i coneixement– en llaços de retroalimentació, la que fa sorgir actors, singulars o col·lectius, com a nodes d’aquesta xarxa. Així com sorgeixen, els nodes, poden ser apagats després de generar els resultats esperats, simplement tallant el flux de recursos, de poder o d’informació que els alimentava. (Adaptació lliure del que diu Euclides Mance a El Golpe: euclidesmance. net/docs/o_golpe.pdf).

      Aquest mètode de guerra va ser decisiu per al derrocament del govern de Dilma Roussef el 2016. No es va tractar només d’un cop, sinó d’una veritable intervenció estrangera a Brasil, tot i que el país no va ser classificat com a "poder hostil" pel govern dels EUA. S’explica: estava en joc el monopoli de l’exploració del petroli per Petrobras i l’alineació de Brasil amb els BRICS (sota el lideratge de Xina i Rússia), polítiques objectivament contràries als interessos dels grups petroliers i financers dels EUA. Després de carregar-se la presidència de la República pel Partit dels Treballadors, i haver posat en el seu lloc governs favorables a l’explotació del petroli per empreses privades i de política exterior alineada a la política dels EUA, es va acabar la guerra de 4a generació contra el Brasil.

      L’experiència del Brasil indica que avui és Veneçuela el principal objectiu de la guerra de 4a generació promoguda pel govern dels EUA contra règims hostils. En aquest cas, aquesta forma de guerra és reforçada pel bloqueig econòmic imposat pel govern dels EUA, que estrangula l’economia veneçolana. La meteòrica ascensió de J. Guaidó, desconegut suplent de diputat que va ser elegit president de l’Assemblea i després reconegut com a president de la República pel govern dels Estats Units i diversos governs aliats, només es pot explicar per una intervenció externa per canalitzar l’oposició a Maduro. Les apagades d’electricitat, probablement provocades per atacs cibernètics, mostren que la guerra continuarà.

      Si Veneçuela fos productora de cacau o sucre, podria somiar amb l’autonomia en la conducció del seu destí, com Cuba. Enmig de la ferotge competència mundial per l’energia i els minerals, tanmateix, tot indica que els atacs només tendiran a augmentar. Els seus aliats més poderosos –Rússia, Turquia, Iran i, en menor mesura, Xina– estan a l’altra banda de l’Atlàntic, mentre que els seus enemics són els seus veïns o es troben a les mateixes costes del Carib. L’exemple de Síria mereix ser pres en consideració: el seu règim va patir el mateix atac de 4a generació, però Rússia és el seu veí i no va permetre que fos derrotat i substituït per un govern favorable als Estats Units. La solució que pugui trobar Veneçuela per sortir d’aquesta crisi en la qual l’han posada serà molt important per aprendre a lidiar amb aquesta nova forma de guerra i construir un món on regnin la Pau i la Justícia.

      Per concloure, convé posar atenció a allò que pot succeir a l’Amazònia. En l’actual context de competència per la supremacia mundial, les seves reserves d’aigua, minerals i biodiversitat són cobejades per les grans potències. Hi ha senyals que serà el proper objectiu de la guerra de 4a generació, cosa que seria un greu desastre no només per a la nostra Amèrica sinó per a tot el món. 

      Per això, és necessari desenvolupar les investigacions sobre la guerra de 4a generació perquè és part integrant de la Nova Societat de la Revolució 4.0. Mentre no tinguem instruments d’anàlisi suficientment elaborats per entendre-la, serem blancs fàcils dels seus atacs ideològics. L’experiència de Brasil, econòmica i políticament gairebé destruïda, tot i que es constata la vitalitat de la població derrotada –classes treballadores, pobles originaris, grups de defensa dels DH i altres– ha d’estimular més estudis sobre el tema, per tal que el món del segle XXI no sigui dividit per la cortina d’or que divideix l’espècie humana, entre una minoria riquíssima i una massa miserable.