Revisar la moral sexual tradicional

Benjamín Forcano Associació de Teòlegs Joan XXIII, Madrid, Espanya

 

Necessitat d’actualitzar la moral cristiana

Una de les característiques del nostre temps és el canvi multidimensional, mundial i accelerat. Els canvis venen causats fonamentalment pels avenços tecnocientífics. I repercuteixen sobre l’àmbit ètic afectant multitud d’hàbits, sentiments i normes morals.

Les repercussions d’aquest canvi sobre la moral han sigut tradicionalment les més agudes, atès que afecten valors molt importants. El segle passat, les Esglésies ja van ser testimonis d’aquest canvi i van tenir la lucidesa de diagnosticar la crisi amb encert. No es tractava d’eliminar cap valor important, sinó de substituir plantejaments i models que resultaven inadequats per afirmar aquests mateixos valors en l’horitzó cultural del nostre temps.

No cal rautar gaire per recordar el desfasament de moltes normes sexuals: es descrivia el matrimoni "com un contracte entre un home i una dona"; hi havia una exclusió total de la bondat del plaer sexual: "el plaer sexual –escriu encara avui el Catecisme Romà– és moralment desordenat quan és buscat per ell mateix" (núm. 2351); es mantenia, i es manté, que la masturbació era objectivament pecat greu: "La masturbació, escriu el Catecisme Universal de l’Església, és sens cap mena de dubte, d’acord amb la Tradició, el Magisteri i sentir dels fidels, un acte intrínseca i greument desordenat" (2352); es mantenia igualment la desigualtat, inferioritat i sotmetiment de la dona a l’home; es mantenia –i es manté– que l’homosexualitat és una desviació i que la seva actuació suposa una perversió; es mantenia –i es manté– que la indissolubilitat del matrimoni és un valor absolut i, per tant, una norma inderogable; es mantenia –i es manté– que el condó no es pot fer servir ni en cas de SIDA.

Era un enfocament de la moral legalista i rigorista sota la perspectiva del pecat. I era d’especial aplicació per a les transgressions sexuals, per a les quals es va dictaminar no existir "parvitat de matèria". Pots ser una mica envejós, una mica superb. Una mica luxuriós? No. Aquí tot és greu, no hi ha lleugeresa de matèria ni per pensament, paraula o obra.

Invalidació dels pressupòsits de moltes normes

Gràcies a l’evolució dels coneixements, avui tenim una comprensió més completa de la realitat, un nou horitzó de comprensió. A més d’incorrecte, avui seria insensat oposar-se a l’avenç de les ciències, atès que aniria contra la condició mateixa de la persona, que és històrica i evolutiva i, en darrera instància, contra Déu, el seu Creador. El coneixement de la realitat és progressiu, no ha conclòs, ni se’ns ha lliurat com a acabat: "La història està sotmesa a un procés d’acceleració, que avui costa de seguir. El gènere humà corre una mateixa sort i no es diversifica ja en històries diverses. La humanitat passa d’una concepció més aviat estètica a una altra més dinàmica i evolutiva, que exigeix noves anàlisis i noves síntesis" (GS 5).

Per tant, si el coneixement guia i sustenta la praxi moral, cal admetre que, en ser evolutiu, ho siguin també les normes que en deriven. Penso que ha sigut en el terreny de la moral sexual on el canvi ha sigut més intens, atès que les ciències han demostrat que moltes de les normes establertes partien de supòsits precientífics.

Influència de l’Edat Mitjana

Teòlegs importants parlen d’una "visió monocultural" en el cristianisme, que ha durat pràcticament fins als nostres dies i que ha entrat en un canvi radical en aquesta nostra època:

En matèria sexual, ha existit un llegat històric massa clar i uniforme. És significatiu llegir paràgrafs com aquests: Finalment, vaig trobar l’element que feia temps que em preocupava: el profund, radical rebuig que més o menys conscientment em duia interiorment, des de sempre, a estar posseïda per una certa mentalitat i pràctica: mentalitat i pràctica que no accepten el plaer, que el temen, que privilegien el sacrifici, que consideren el plaer com a quelcom menyspreable, que en realitat no el veuen com a signe i participació de la vida mateixa de Déu.

No ho podem negar. Tots nosaltres hem crescut en aquesta mentalitat. Des de petits hem sentit dir: primer l’obligació, i després la devoció (i l’obligació sempre era desagradable); la medicina saludable era l’amargant; la porta del paradís era l’estreta, i així en tota la resta. Ja d’adults, tota una ascètica, tota una espiritualitat, tota una hagiografia, tota una cultura que demonitzava el plaer, ens embolcallaven amb una força de segles, amb els arguments més diversos i constringents (Maria Catherine, Risus Paschalis, pp. 13-14).

Ha sigut mentalitat dominant en la cristiandat durant més de quinze segles. Quinze segles ensenyant i assimilant aquesta mentalitat, formen un substrat cultural molt difícil de remoure. I podem entendre que les generacions més grans es resisteixin a canviar i a acceptar les noves perspectives de la ciència i de la teologia. Aquesta mentalitat ha sigut custodiada com a dipòsit intocable de la tradició, ha estat recolzada per l’autoritat eclesiàstica, tenia al seu favor la preponderant virtut de l’obediència i tot el condicionament d’una cultura uniforme.

El rebuig eclesiàstic de la modernitat

Sembla clar, doncs, que el model tradicional de la moral sexual s’ha sustentat en pressupòsits avui superats, encara que des d’instàncies de les Esglésies institucionals, a no pas pocs d’aquests pressupòsits se’ls pretengui mantenir com a vàlids.

Penso que no hi ha solució del problema si no anem al fons. I el fons és que la civilització occidental ha estat marcada per aquest esdeveniment fonamental: la modernitat. Des d’aleshores hem assistit a un caminar paral·lel i hostil entre l’Església i la Societat. L’Església va poder i va haver d’actuar crítica i sàviament, però va actuar covardament, a la defensiva, contra la ciència, la llibertat, els drets humans, la democràcia i el progrés. La ruptura va ser radical: ser cristià equivalia a ser conservador, reaccionari, antimodern, com si la tradició cristiana se situés a l’Edat Mitjana i acabés allà. El Concili Vaticà II, entre els catòlics, va acabar amb aquest antagonisme i va establir un pont de diàleg amb el món modern, que encara està pendent de realització plena.

El plantejament nuclear del problema

L’ètica sexual humana presenta en els nostres dies unes claus d’interpretació nova amb relació a les d’èpoques anteriors. Avui ens preguntem: El cristianisme té una ètica sexual pròpia? Pel fet de ser cristians, professem una moral sexual que ens distingeix de la resta?

Certament, en el cristianisme original trobem uns principis generals que intenten il·luminar i regular la nostra conducta. El principal és l’Amor. Però, fora d’això, amb prou feines trobem normes que al·ludeixin al món de la sexualitat. Només després quan, en el cristianisme històric, van anar sorgint normes i normes per regular les mil facetes de la sexualitat humana.

Està clar que la proliferació excessiva de normes sexuals en el cristianisme no ha estat casual. I la pregunta òbvia de molts cristians de a peu és: totes aquestes normes són invent de l’Església o producte genuí de l’Evangeli? A aquestes normes se les pot anomenar cristianes, o van entrar a formar part d’una moral anomenada cristiana per influència de factors no pròpiament cristians?

Crec que aquest és el quid de la qüestió: o la major part de les normes de la moral sexual cristiana procedeixen de l’Evangeli, i aleshores serien vàlides, o procedeixen d’una elaboració històrica canviant, i aleshores són revisables, tan revisables com els conceptes de cosmologia, antropologia, filosofia, exegesi i teologia que van condicionar-ne l’elaboració.

És fonamental distingir entre allò que pertany al missatge de Jesús, i allò que pertany a la mediació cultural utilitzada en la transmissió d’aquest missatge. La fidelitat al missatge original imposa moltes vegades el canvi de moltes normes històriques, que ja no hi responen, o que fins i tot el tergiversen.

Aquest és, doncs, el problema: no es pot confondre l’Evangeli amb la traducció que n’hem fet al llarg de la història, com si la percepció que se n’ha tingut en una determinada època fos perfecta i definitiva. En aquesta traducció de l’Evangeli, a més del caràcter evolutiu de la història, hi han jugat altres factors humans, amb la seva càrrega infinita de creences i filosofies, d’ignoràncies i de prejudicis.

S’ha de superar el que en aquestes normes encara queda de plantejaments precientífics i premoderns, d’interessos i atavismes, per tal que en aquest nova societat, moderna, científica i tecnològica, aparegui la Bona Nova alliberadora de l’Evangeli.