Reptes epistemològics de la revolució digital

 

SIMÓN PEDRO ARNOLD Chiquito, Perú

Les «noves relacionalitats» que teixeixen l’entramat humà des d’allò digital, tenen característiques inèdites. Una nova humanitat està en gestació.

Acollir una nova humanitat de mutants

           Davant d’aquesta constatació, s’ha de reformular la pregunta fonamental de l’antropologia: Qui és l’ésser humà? Quina vigència tindran, d’aquí endavant, els relats en què ens hem recolzat des de sempre? Podria ser que haguéssim de renunciar a elaborar qualsevol mena de relat, i acontentar-nos amb remugar eternament nous i sorprenents enigmes.

Treure del seu tresor allò nou i allò vell

            Assumeixo el repte d’enfrontar-me directament amb aquests interrogants. Intento un nou diàleg dialèctic entre tradició i utopia, memòria i esperança, a la llum d’aquest moment neofundacional de la humanitat. Tant de bo aquest diàleg pugui desembocar en una proposta que m’atreviria a anomenar mística, o mistagògica (que introdueixi pedagògicament al món espiritual i simbòlic).

            La revolució digital té a veure, en bona part, amb l’experiència del temps. Amb l’accés immediat a tota mena d’informació, la temporalitat, com a procés, està entrampada en allò que anomenaria un curtcircuit: desapareix l’experiència del temps. Aquest es redueix a una simple reserva externa i inesgotable d’informacions, veritables o no, útils o no, però sempre fugaces.

            Tots els relats sobre l’aventura humana, en totes les cultures, filosofies i espiritualitats, integren una experiència del temps des del passat com a herència, vers el futur com a escatologia. A les cultures premodernes, el present constitueix només un moment de discerniment i decisió. A la Modernitat, en canvi, aquest moment es focalitza en el futur primer.

            L’actual monopoli de l’instant, en allò que anomenem el Temps Real, ens esborra cada vegada més l’horitzó del futur i la referència al passat. Perdem la noció d’esperança i de projecte, el seu principi, com l’anomena Ernst Bloch, el «principi esperança», parlant de la utopia moderna. En Postmodernitat, ja no existeix el present com a taller, sinó només l’instant, com a mina de fets caòtics no connectats i sense perspectives. El present ha estat reemplaçat per l’instant. El temps real ens ha googlejat. La temporalitat es redueix a un servidor d’algoritmes. No és un escenari amb actors.

La dialèctica, saber, coneixement i saviesa

            En els relats anteriors a la revolució digital, el saber no era el pur accés desordenat a la informació, sinó una capacitat lliure i intel·ligent d’interpretació, integració, maneig i transformació. Saber és passar d’una font externa, neutra i morta, a una nova interiorització, una competència única i, en definitiva, un apoderament vital.

            En la simbòlica judeocristiana, el coneixement té a veure amb l’experiència de la trobada fecunda. Es diu que l’home coneix la dona i recíprocament, quan es troben en una nova dimensió de la seva relació que esdevé fecunda.

            Per a les tradicions anteriors, la saviesa té a veure amb l’experiència acumulada en el temps. És absolutament pròpia del subjecte i li permet discernir, jutjar, decidir, actuar sense deixar-se manipular ni condicionar. És la condició interna de la llibertat.

Reinventar temps: de la notícia a l’esdeveniment

            Com reinventar el temps com un espai creatiu de llibertat davant del bombardeig ideològic incessant de l’instant digital?

            La vida troba el seu sentit en l’esdevenir. En ell, no només sóc espectador d’una notícia, sinó actor directe d’un fet que m’afecta. La fe és esdevenir. En la perspectiva de l’encarnació, tot allò que esdevé és diví. En el sentit de l’aliança, de l’alliberament i de la promesa.

El risc de la googlelització humana

            Que potser allò digital seria només pura notícia, externa, anecdòtica i passatgera? Allò que esdevé, ben al contrari, és interior, transformador, alliberador. El risc, amb la googlelització de la humanitat és reduir tot relat a pures creences imposades.

            El vam haver de patir durant els mitològics temps premoderns. La Modernitat ens va permetre alliberar-nos d’aquests relats absurds. Però sospito que el risc dels relats irracionals i fanàtics està perillosament amagat altre cop en els soterranis d’allò digital, si no recuperem la capacitat d’implicar-nos en l’esdevenir del món.

            Allò que s’esdevé és sorpresa, canvi i conversió. La notícia –pura anècdota externa imposada– es transforma en alteritat interioritzada, lliure convicció en l’esdevenir.

Recuperar l’art de la narració compartida

            Una comprensió i utilització superficials dels estereotips creats pel món digital podrien dur a la mort de tot relat veritable. Se’ns educa en la repetició, en la imitació, tancant així, per a la gran majoria, l’accés a la novetat creativa, a la pregunta oberta que possibilitaria un nou relat. Com recuperar aquest art fonamental?

El paradigma del WhatsApp

            El risc de pèrdua de capacitat de construir relats nous té el seu paradigma en el WhatsApp. En suggerir-nos cegament, i fins i tot de manera anticipada a qualsevol missatge, abreviacions, conceptes i presuggeriments polisèmics, aquest nou espai ens pot dispensar de pensar. Teleguia, d’alguna manera, el nostre propòsit d’explicar, induint una mandra i un conformisme no només literari, sinó fins i tot ètic i intel·lectual.

            Quelcom semblant passa amb la nova era de la imatge digital, molt diferent ja de les imatges massives de la generació mediàtica anterior. Avui la imatge és cada vegada més narcisista. N’hi ha prou amb mirar les xarxes per constatar una explosió d’imatges on el mitjà es redueix a un pretext per posar en valor l’ego dels selfies.

            Però no només patim aquest egoisme digital de la imatge. A més, en l’era del fake, la màgia del photoshop ens posa sempre alertes davant del muntatge i la manipulació. No hi ha res que sigui més devastador del relat, el qual implica la condició de veritat en l’intercanvi.

Passar d’allò «pornogràfic» a allò «poètic»

            Estem davant d’un sistema, un prototipus, que m’atreviria a anomenar pornogràfic, que aparenta mostrar-ho tot, quan, de fet, no mostra res, o manipula tant la realitat que es torna irreconeixible. Aquí hi ha la fal·làcia d’un pseudorelat. Com passar d’allò pornogràfic a allò poètic? En comptes de mostrar-ho tot, el poeta suggereix el misteri amagat, sense revelar-lo. Com recuperar, fins i tot reinventar allò simbòlic, més enllà d’allò simplement emocional i sentimental de tants suposats missatges?

            Això constitueix una crida a tots els bloguers poetes, creadors, inventius. En la infinita paleta de pintor d’allò digital, somio amb l’adveniment d’una generació de creadors que se n’apoderin, com altres van fer-ho amb la fotografia o el cinema a la Modernitat. 

Recuperar la pregunta més enllà de les respostes

            L’art de la paràbola no cerca respostes. A diferència de l’era Google, que només respon, fins i tot abans de la pregunta, la paràbola torna una altra pregunta incòmoda o sorprenent, més enllà de les receptes curtes i fàcils.

            Invoco el retorn a la paràbola, que degolli la ideologia mortífera dels discursos estereotipats. Allò que necessitem, és recuperar les veritables preguntes. S’han d’aprofitar els espais de fòrums virtuals per exercitar el debat contradictori, tan preuat per la tradició jueva, i tan temut per totes les nostres institucions verticals, incloent molts aspectes del món digital. 

De la memòria al memorial

            La nova humanitat mutant podria perdre la memòria. Aquesta amenaça incumbeix tant a la memòria del passat (la tradició) com a la memòria del futur (la utopia), perjudicant tota possibilitat de crear un relat de sentit.

            En el vocabulari mistagògic que he emprat al començament, es pot fer una distinció entre memòria com a simple emmagatzematge de records, i memorial. Aquest es comprèn com a actualització, més: com a actualització simbòlica del tresor de la tradició.

            Simbòlicament, l’esdeveniment fundador del Sopar de Jesús, per exemple, no ha conclòs. Continua essent fecund i actiu en el present etern liturgitzat. Convindria recuperar aquesta experiència de continuïtat en el nou univers digital.

            En aquest sentit, invoco una nova mistagogia que valori el caràcter confusament sagrat de l’espai digital. Urgeix un escenari ritual on s’esdevingui constantment un memorial d’allò humà: eternitzar l’instant. Més enllà del relat mític, del que n’hem assenyalat més amunt la probable obsolescència en el món digital, és el moment d’una nova ritualitat, d’una nova iniciació en el Misteri sempre actual d’allò humà.